el drama de l’adolescència,
i la prosa inacabable de la joventut,
que contrasten amb la lírica
de la maduresa i molt més enllà.
També he passat del guix que s’esborra
al llapis que també ho fa.
I del bolígraf auster, constant,
a la noblesa de la ploma
carregada de vena poètica.
Però encara no he tingut
el reconeixement de la tinta impresa.
És per això que soc encara
artista i amant virtual,
però és que estimo tot el que faig.
Això és la meva virtut tant com el meu defecte.
I també em poden dir que soc ofensiva de tan perfecta,
malgrat que no soc gens perfeccionista.
És el que prové de la meva solitud i m'hi torna,
una vegada rere l'altra; el que m'ha dut a escriure,
just quan la vida començava a escapar-se'm de les mans.
Que per a mi l'entramat no cedeix, ni l'estigma minva.
Però l'equilibri d'aquest festejador buit
és el que ningú no em podrà prendre mai.
Que soc tan digna de la joia com l'alba que neix.
Com el gebre sobre la vegetació,
la neu ha escrit en la partitura
amb clau de sol dels teus cabells
una melodia continguda,
la de la bellesa amb la bellesa,
de la innocència amb la innocència.
No tinguis pressa a espolsar-te-la,
que ja es fondrà ben aviat.
I ja de gran maldaràs per trobar
en els cabells blancs
una ombra de les joies que,
en aquest instant copsat per qui t'estima,
decoren la teva testa de nena.
.jpg)
Niporepte 399
dins Relats en català
Flors als cabells,
el pa de cada dia
que els versos cerquen.
Un quadre a
tres bandes,
cercant el
clarobscur,
amb el camí
del mig, ple de llum,
el que sol
tornar amb la maduresa,
més enllà de
les ombres
del carrer
bifurcat, com en l’església
d’Auvers-sur-Oise
de Van Gogh.
Una vista
sobre teulades, alçant-se del terra,
que duen al
castell del Montgrí,
solitari i
altiu, perquè pot veure el mar.
La vela en
el mar blau de Carner,
i l’horitzó
fet de llum tènue,
en equilibri
clàssic, gens surrealista.
El
reverberar del cel a l’aigua,
tant com el
reflex en el batent
de les
casetes blanques.
Les cortines
que fan joc
amb el
vestit, amb l’aigua, perquè elles
també són
part de la bona vista,
de l’anar del
marró al blau cel,
Aquell
paradís que encara
no havia
parafrasejat la Costa Blava
en el seu
nom. De les voltes de Calella
al far de
Sant Sebastià,
amb una obra
que cerca el gris
fent l’ullet
al lector com aquest far.
Sempre com
un pintor amb les paraules,
planeres
però abruptes com les roques
d’aire
rústic al costat de l’aigua,
o les parets
seques del realisme,
que fan joc amb
el pi roig,
aquell que vol complementar Pla.
La vida i l'art
sempre vull aplegar.
Mes se m'escapen.
Helena Bonals
Juguen els núvols
a pentinar teulades
amb pinzells d'aire.
Kefas
