GARCIA, Juan
El meu assaig precoç de la infantesa,
el drama de l’adolescència,
i la prosa inacabable de la joventut,
que contrasten amb la lírica
de la maduresa i molt més enllà.
També he passat del guix que s’esborra
al llapis que també ho fa.
I del bolígraf auster, constant,
a la noblesa de la ploma
carregada de vena poètica.
Però encara no he tingut
el reconeixement de la tinta impresa.
És per això que soc encara
artista i amant virtual,
però és que estimo tot el que faig.
Pues querer todo lo que se hace y más todavía lo que se ha hecho debe dejarte satisfecha. Lo que hacemos en el presente viene dado por el bagaje que hemos traído de atrás. Yo cada vez les estoy más reconocido y agradecido a mis padres y a mis maestros iniciales que me enseñaran a leer y a escribir. Este aprendizaje tan elemental no ha sido la norma en tiempos pasados. Aunque ya en mi tiempo iba instaurándose. Seguro que la tinta impresa te reconocerá antes o después; no desfallezcas.
ResponEliminaFackel,
EliminaTinc amics poetes molt més bons que jo que només han fet autoedicions de les que es fan ara. Jo escric pels amics, perquè que em llegeixi algú que no conec em deixa indiferent. Però jo encara no estic de tornada de tot, i a ningú el pot amargar un caramel, diuen.
Mentre les paraules cremin i els versos mosseguin, no importa gaire com siguin escrites. 😀
ResponEliminaJa sé que tothom no pensa igual i que la lletra impresa és per a molta gent un objectiu a assolir.
Carme,
ResponEliminaEl que jo no faré és com Kafka, que en un rampell de depressió va dir al seu amic Max Brod que no publiqués mai res seu.
Personalment no em deixa indiferent que els amics em llegeixin, tot i que escric per a mi, més que per tenir un reconeixement de ningú.
ResponEliminaAferradetes, nina.
Sa lluna,
EliminaA mi m"agraden les dues coses. Tot és important.
Per cert, aquest només agrada a la meva germana. També va com va.
Ara pla! Jo t'he llegit, més d'una vegada i de dues vegades en tinta impresa.
ResponEliminaXavier,
EliminaEts molt amable, però ja saps a què em refereixo!
M'agrada, sobretot els versos finals. Això de ser "artista i amant virtual" perquè "estimo tot el que faig" té molta força. No, no facis com Kafka, fes com Carner: repassar i revisar tots els versos escrits, fer-hi retocs a la llum canviant del pas del temps, reordenar-los i preparar un corpus més o menys definitiu que aplegui tot allò que has volgut transmetre als lectors. Sí, també als que no coneixes, a la posteritat. Com també deia Carner, amb ironia subtil, a Guerau de Liost: "sense la teva dolça companyia / fora enutjosa la immortalitat".
ResponEliminaRamon,
EliminaJo no retoco gaire el que he escrit, ho hauria de fer més.
A mi també me n'agraden els versos finals. Aquest poema és per a un certamen, el vaig voler fer nou, i m'hauria valgut més d'agafar-ne algun d'antic.