MICOLAU, JJ Pont del petroli-Badalona
La sorra daurada de la infantesa,
seguida per les roques abruptes
tant com la dolçor de l'aigua,
dels disset anys i fins al final de la joventut.
Sempre més endavant vers l'horitzó,
amb un lliure albir que cap onada
de determinisme mai no podrà vèncer.
Un cel i una mar com dues mitges taronges,
com dos colors complementaris.
Recuerdos de un tiempo donde no existía el tiempo.
ResponEliminaTodo haciéndose como si nunca fuera a deshacerse.
Agua, cielo, bosque, lentos caminos tranquilos.
Bagaje de la quietud que iba lentamente fraguándose
hacia la conciencia de un movimiento que ya no cesaba.
Llamamos a aquello crecimiento, libertad, ocupación.
No contaban los pequeños y paulatinos desgastes
porque aún disponíamos de un mapa limpio donde registrar
nuestra ubicación.
Poco a poco todo fue emborronándose.
Los colores perdieron brillo, los sonidos naturales se volvieron abruptos
la sonrisa extravió su vigor y la pasión, ay, fue un vocablo literario.
El viento ya no mece: erosiona. La luz no ilumina: ciega.
Los susurros no traen el mar, sino el miedo.
Las palabras ya no dicen apenas: son fantasmas. Como siempre lo fueron.
Máscaras de la ficción que ha sido esto de vivir.
M'agrada molt, Fackel, tot i que és en sentit invers al meu poema. Jo he patit tant i tant de jove, que el que em queda de vida només pot ser bo.
EliminaM'ha agradat el poema, i el comentari que li respons al Fackel. Un passat que et fa patir i un futur que promet molt.
ResponEliminaXavier,
EliminaÉs molt ambivalent: hi ha un passat que em fa patir, i un que enyoro molt. Tot es pot veure de més d'un costat.
M'agrada "veure't" entre els teus versos.
ResponEliminaAferradetes, nina.
No sóc gaire reservada, sa lluna!
EliminaM'encanta, Helena! No hi ha onada de determinisme que pugui vèncer a la llibertat. I les dues mitges taronges, cel i mar, una imatge molt potent.
ResponEliminaAbraçada, guapa!
Teresa,
EliminaAixò de les dues mitges taronges ve directe del meu inconscient!
Gràcies
EliminaQuin poema!, Helena, que m'ha agradat moltíssim, on té l'equivalència entre la infantesa i l'horitzó. I entre el cel i el mar.
ResponEliminaPreciós.
Cordialment.
L'has clavat, Rafael! Infantesa I horitzó es complementen també com mar i cel.
EliminaMoltes gràcies!
Gràcies
EliminaUn bon poema que t'explica molt bé, a tu i a la teva ferma voluntat de llibertat i de sempre anar a millor.
ResponEliminaCarme,
EliminaMoltes gràcies, però el meu lliure albir només vol dir que jo estimo fins a la mort. I a qui no li agradi, que es foti.
Molt bon poema. El paradís perdut de la infantesa, els desenganys i entrebancs, i la determinació de tirar endavant malgrat els ferotges embats de la vida, i avançar cap a un horitzó, un cel segurament inaccessible; però que ens brinda un estímul per continuar nedant, per un mar sempre incert, amb la força del propi, i sempre lliure, albir.
ResponEliminaRamon,
EliminaLes teves paraules complementen molt bé el meu poema!