En poesia és difícil dir alguna cosa que sigui tan bona com no dir absolutament res.
—Ludwig Wittgenstein, filòsof austríac (1889-1951)

dijous, 21 de novembre del 2013

Una experiència d'èxit

No veure res
no entendre
no retenir
no sentir
no somniar
no estimar
no volar.

Crear.

14 comentaris:

  1. Tu ho has dit, diluir-se en el no-res, arribar a la plena Gràcia, arribar a la comunió de tots els caps del nus, arribar a l'objecte "a" o a Déu, és això de crear, ja siga nova vida, o un simple poema, arribar al Nirvana que diuen els indús o al Trànsit místic, crear és una de les coses que ens fa i sobretot a les dones a l'hora de tenir un fill ens fa diluir-nos amb el no-res. Ser.

    Una abraçada creadora d'amistat des de Russafa

    Vicent

    ResponElimina
  2. Tot i que només la mort i l'arribada d'allò inefable de la mort pot donar-nos la plena autoconsciència i sol·lució amb el no-res, en vida només ens acostem al que tu exposes al poema, tot i que molt a prop, molt, moltíssim a prop...

    ResponElimina
  3. Que bo! És com una paradoxa, en el moment de crear hi és tot però no es fa. M'ha sorprès molt aquest poema d'avui, contundent i potent :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sílvia,
      no sabia si penjar-lo, m'he esperat fins migdia, celebro que t'agradi!

      Elimina
  4. Gran paradoxa: ¿per crear has d'estar ple o buit?
    Hi ha arguments vàlids en els dos sentits.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Olga,
      no és cap paradoxa, només una ambivalència. A vegades és bo estar ple, d'altres la buidor. És com l'abstracció i l'empatia, que es discuteixen l'art.

      Elimina
  5. Jo anava a dir una mica el que diu l'Olga però més concretament... anava a dir que també podria ser al revés:

    Veure
    Entendre
    Retenir
    Sentir
    Somiar
    Estimar
    Volar


    CREAR

    Entenc que no tindria tanta gràcia i m'agrada més com ho has escrit tu.
    Però jo sense sentir o somiar no sabria escriure ni una lletra... de tots els altres puc passar, però un d'aquests dos verbs se'm fa insipensable i d'aquí ve el meu comentari

    ResponElimina
    Respostes
    1. Carme,
      jo no puc escriure sense estimar, encara que només sigui inconscientment. Em sembla que heu interpretat el poema d'una manera que no és la meva. Com el "de vegades ens en sortim", em refereixo al fet que després de molt de temps de no rendir, de sobte, tot això deixa de ser veritat. Una experiència d'èxit per al futur, a través del passat.

      Elimina
  6. és com una mena de paradoxa.... No fas res, però ho fas tot... quan un crea tot s'hi val! :D

    ResponElimina
  7. M'agrada molt això del "No fas res, però ho fas tot", Alba!

    ResponElimina
  8. El gas cristallitza.
    El núvol descarrega.
    El pensament crea.
    Joia i art.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, la primera part d'aquest poema és com un núvol a punt de descarregar, ho has interpretat molt i molt bé, cantireta!

      Elimina

Entrada destacada

El meu primer sonet

Allò que vaig construir amb tu en els anys era fràgil com un castell d'arena. Però aquella onada que el cobrí de pena no sabia pas qu...