i és una ofrena sense nom, un càntic sense veu i un palau sense regne.
Olga Xirinacs dins "La pluja sobre els palaus" (1990)
Ploma sense paraules,
vaixell sense far,
finestra sense horitzó.
Sóc una nena,
sóc responsable.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Entrada destacada
El meu primer sonet
Allò que vaig construir amb tu en els anys era fràgil com un castell d'arena. Però aquella onada que el cobrí de pena no sabia pas qu...
-
JUANJO Cel rogent... dins Associació Fotogràfica Jaume Oller Un cel que ens lladra, en ple desassossec. Però és tan bell... El cel ...
Bon dia Helena!
ResponEliminaHui m'hauré d'esforçar.
Jpmerch,
EliminaL'interpretaré per a tu.
M'he inspirat en Olga Xirinacs i Ted Hugues amb "The window is starless still". Un palau sense regne, una ploma sense paraules, etc., és com quan has trobat l'amor en potència, i prou. Els dos versos finals sembla que no hi tinguin res a veure, però parlen de com mantenir l'equilibri en aquesta situació.
Gràcies. No m'has deixat que m'esforce.
EliminaBon dia!!!
ResponEliminaJo no m'hi he d'esforçar gens...
veus, Jp? Tot és connectar o no connectar... :D
Carme,
Eliminaet felicito per entendre'm a la primera!
Els dos versos finals parlen de mi, jo també sóc nena i responsable.
ResponEliminaSílvia,
Eliminajo crec que tinc un pacte amb el diable, tothom em veu més jove del que sóc. Però m'agradaria de ser tan jove com tu!
Carme, ja s'ho he dit al tècnic, que la connexió de vegades falla. Ara veurem el que triga de venir a reparar-la.
ResponEliminaSílvia, ja sé per què no entenia el poema. Perquè sóc un nen i irresponsable.
Així em sent jo, responsable amb el que dic i escric però cosit, com un vaixell sense far, quan una sentència talla la llengua d'arrel, quan un dictat del partit governant talla la televisió, la veu pública sí, és així de trist, la veu pública dels valencians.
ResponEliminaUna abraçada
Vicent
És molt fort el que passa a València, Vicent. Ja és ben bé el que dius.
EliminaHelena,
ResponEliminaets sobirana de tu mateixa, em consta!
Abel,
Eliminade mi mateixa sí que dec ser sobirana, però no de cap regne.
Helena,
Eliminafabrica't una talaia i, des de dalt, domina tot allò que t'envolta, essent sobirana de tu mateixa...
Ja veuràs com acabes bastint un gran regne!
Ho provaré, Abel!
EliminaMe'n faràs cinc cèntims, no Helena?
EliminaSegur que te'n surts, que per això ets Excelsa, nena responsable
Quedar-se sense palau, ploma ni paraules... i tot i així, bona nena.
ResponEliminaGràcies, Rafel!
EliminaBen triadíssim. Els dos darrers versos són extraordinaris, poèticament devastadors. Commouen.
ResponEliminaI els tres primers ja no diguem...
ResponEliminaEm fa molta il·lusió que t'agradin, Jordi! A vegades les paraules de la ploma es troben per la xarxa.
ResponElimina