En poesia és difícil dir alguna cosa que sigui tan bona com no dir absolutament res.
—Ludwig Wittgenstein, filòsof austríac (1889-1951)

dijous, 10 d’octubre del 2013

Estimar l'art

TÀPIES, Antoni Pintura amb manilles, 1970
Pintura i assemblatge sobre tela

Per sempre més
emmanillada al gest.
Sense ser esclava.
L'essència del quadre
es troba en l'accident.

15 comentaris:

  1. "L'Home lliure és aquell que dansa amb les seues cadenes", és una altra manera de dir emmanillada sense ser esclava i de fet l'essència sempre es troba a l'accident, l'ànima o el símptoma sempre està en el gest o en l'accident, li pot semblar a un observador poc avessat que el que ens mou no té importància, però és per a nosaltres d'allò més important, és l'accident, el símptoma, el que configura la nostra follia, la nostra ànima, essència o símptoma.

    Una abraçada des del barri de Russafa de València

    Vicent

    ResponElimina
    Respostes
    1. Vicent,
      brutal, ja la coneixia, aquesta cita, "L'Home lliure és aquell que dansa amb les seues cadenes". El contingut és en la forma, l'universal en el local.

      Elimina
  2. Aquestes manilles volen dir la llibertat conquerida: l'ésser lliure les ha deixat a la porta.

    ResponElimina
  3. Odio els piercings! Però la metàfora és bona, Gemma.

    ResponElimina
  4. 1. Miro el blog de la Bonals i veig que la cosa va d'emmanillament, amb Tàpies pel mig. Uf!
    2. Miro el blog 'Poemas del alma' i veig que parla de Beatriz Villacañas.
    3. Miro al Google l'obra poètica de Betriz Villacañas i hi trobo els seus poemaris.
    4. Miro el poemari 'El silencio está lleno de nombres' i em crida l'atenció el poema 'Sandalias nuevas'.
    5. Miro el poema 'Sandalias nuevas' i llegeixo:
    "Es inútil creer que un poema
    permanece en la página
    atado a cada una de sus letras."
    6. Em miro a mi mateix i em dic: -De cap manera s'han de tenir emmanillat un poema, perquè "Es un pájaro inquieto...", "Es un nómada...", "Un hijo pródigo".
    I em reconec a través dels meus, de poemes, fent ziga-zagues, i dubto si estic emmanillat, o no.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Abel,
      estic emmanillada metafòricament. Això ho diu tot de la llibertat que tinc gràcies a aquest lligam. Recordo el primer anticànon amb cara i ulls, el primer poema interpretat, la primera vegada que vaig entrar en Kandinsky, el meu primer haiku. Són coses que em lliguen a elles, sense cap de les connotacions negatives d'unes manilles. Se m'entén?

      Elimina
    2. Oi tant, Helena, que t'entenc!
      Ho dius ben clar, i català, en un vers implacable:
      "Sense ser esclava."

      Elimina
    3. Oh, Excelsa, et veig volant,
      tota lliure,
      pel firmament!

      Elimina
    4. Abel,
      em conformo amb fer com el pell-roja de Kafka, planejant amb el cavall arran de terra.

      Elimina
    5. Em deixes bocabadat...
      d'admiració,
      oh Excelsa,
      més que mai!

      Elimina
  5. Ensopegar per crear. Sempre, amb els nens, s'esdevé així. I que continuï.

    Bon dia, maca.

    ResponElimina
    Respostes
    1. cantireta,
      m'agrada que relacionis els dos darrers versos amb el funcionament dels teus nens!

      Elimina

Entrada destacada

El meu primer sonet

Allò que vaig construir amb tu en els anys era fràgil com un castell d'arena. Però aquella onada que el cobrí de pena no sabia pas qu...