En poesia és difícil dir alguna cosa que sigui tan bona com no dir absolutament res.
—Ludwig Wittgenstein, filòsof austríac (1889-1951)

dilluns, 11 de novembre de 2013

Abstracció

ANTONI Camí misteriós
dins Associació Fotogràfica Jaume Oller

Branques ben nues
de tot el que és passat.
Com esquelets,
el rerefons que trobes
més enllà de la boira.

Helena Bonals

Branques ben nues
i tot el passat al terra.
Com esquelets,
esperen pacients
una nova vida.

Jpmerch



25 comentaris:

  1. La boira sovint amaga el passat, però a vegades escampa i el veiem d'una manera clara i neta... i en definitiva crec que podem triar-ho.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Carme,
      sí, però sempre són nus, els arbres del passat, són esquelets, són abstracció, encara que la boira escampi.

      Elimina
  2. Quanta recança que regalimes, Helena!
    La boira i tu,
    tu i la boira.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ho has endevinat, Abel! Els meus quatre blocs són el producte d'aquesta recança. La boira l'amaga una mica, al mateix temps que la mostra.

      Elimina
    2. Helena,
      transfigura el teu passat, sospira bonic pel futur, viu intensament el present; i, més enllà de la boira, copsa d'una manera positiva la munió de rerefons que la vida t'atorga.
      Intenta ser feliç sempre, en clau de passat, de present i de futur!

      Elimina
  3. Jo no mire amb una boira amb recança el passat sinó que gràcies al meu anàlisi he aprés a enamar-me d'ell, el mire com quelcom que estime, com quelcom que si no haguera sigut com és no t'hauria conegut,no hauria conegut la meua dona i ma mare, en definitiva i sense voler donar-li un sentit, per a mi la vida no el té, no viuria. Cal enamorar-se del passat per a mirar el present des de l'amor i el futur des de l'esperança

    Una forta abraçada Helena
    Vicent

    ResponElimina
  4. Que maco això que dius, Vicent. Ho hauré de posar en pràctica!

    ResponElimina
  5. Branques ben nues
    i tot el passat al terra.
    Com esquelets,
    esperen pacients
    una nova vida.

    (Em disculparàs, veritat?)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ostres! No et coneixia aquest talent, Jpmerch.

      M'agrada molt el poema de l'Helena i el teu junts.

      Elimina
    2. Sílvia,
      el Jpmerch té cops amagats!

      Elimina
  6. ....em dona sensació de "pèrdua".....tristesa..... m'agradaria més, veuri el que si ha viscut !!
    Bon dia, Helena !!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Artur,
      sí, és una mica bastant trist. Però "misteriosament feliç", que diu Margarit.

      Elimina
  7. M'agrada molt, Jpmerch, tot i que no fas cas de la mètrica! M'agrada tant que el meu no em sembla a l'altura. Així es comença. Jo no em considero pas cap experta.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens raó, m'ho han dit moltes vegades, "ves amb compte amb el que dius, mesura les teues paraules", però no hi ha manera, no faig cas de la mètrica.

      Elimina
    2. Molt bona, Jpmerch!
      He pujat el teu poema a dalt.

      Elimina
    3. Gràcies Helena!, és tot un honor.

      Elimina
  8. El que ja hem passat només té la possibilitat de deixar de ser esquelet amb el pas del temps.

    M'agrada Helena!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Mariola,
      és el pas de l'abstracció a l'empatia. Gràcies!

      Elimina
  9. El passat sempre és una construcció mental, una abstracció, ja no hi és, només ens queda això que dius, eixes branques nues que la boira i el fum i les cortines no poden fer-les desaparèixer.

    M'agraden els dos poemes així junts, el teu i el de Jpmerch, i també amb la foto d'Antoni.

    ResponElimina
    Respostes
    1. "la boira i el fum i les cortines no poden fer-les desaparèixer", no, mai, Ximo.

      Elimina
  10. És veritat, el vostre poema díptic casa molt bé, de les branques del passat (construccions esquemàtiques) a la possibilitat d'una nova vida (almenys millor), passant per la boira del present (la confusió).... sí, té sentit, i tant. Una foto preciosa, a més. Petons, Helena

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gemma Sara,
      m'agrada com ho interpretes, encara que no és ben bé el que jo hi veig. Per a mi la boira és la forma de qualsevol poema, que n'amaga i en mostra alhora l'essència.

      Elimina
  11. Helena,
    m'agrada molt el tàndem de poemes HBonals&Jpmerch. Són extraordinaris!
    I, a més de ser extraordinàries les dues poesies, la teva està plena d'excelsitud, com tu!

    (Quan es parla de la boira sempre quedo colpit. Si sabessis de les matinades d'hivern, quan tot és fosc i la boira és espessa -com per poder-la tallar amb un ganivet- i amerada de passat, present i futur, tota plena de misteri...

    D'un passatge escrit a la musa Majestuosa:
    "La meva mare es deia Antonieta. ... Va morir aquell hivern tant cru del 71. Unes setmanes abans de morir, havent nevat intensament, la recordo anant amb ella de bracet, caminant per la carrerada que portava cap a casa, a les afores de Les Borges Blanques:
    ...amb la boira, la neu i el fred
    caminant per la carrerada
    tu i jo, mare, de bracet.")

    ResponElimina
    Respostes
    1. Abel,
      la boira, com la pluja, és trista, però molt lírica. "la boira, la neu i el fred", de bracet amb la teva mare, devia de ser difícil de suportar.
      Com que et lleves tan d'hora sempre deus trobar boira!

      Elimina
    2. Helena,
      trobo boira, tota plena de misteri... com la vida mateixa!

      Elimina