En poesia és difícil dir alguna cosa que sigui tan bona com no dir absolutament res.
—Ludwig Wittgenstein, filòsof austríac (1889-1951)

dilluns, 25 de novembre del 2024

On n'hi ha hagut sempre en queda


COCA, Josep
Guanyador PremiInstapoemaMMP2024

Diuen que si regues massa 
un arbre no et donarà fruits.
Però aquesta galleda de quan era petita,
plena de les meves llàgrimes contraproduents,
ha retingut per al meu futur 
un pòsit de la bellesa que vaig conèixer.
La dels tres anys en els tres anys,
amb aquella sort del principiant.
Que he convertit en la meva
"inexhaurible tinta blava de l'aigua",
part d'un altre poema, 
el qual beu del mateix.
És difícil, però crec que he aconseguit
de transmutar el dolor,
fet d'ones concèntriques 
que es van diluint.

divendres, 15 de novembre del 2024

Extensió




El teu món interior,
en les parets de la cambra on escrius,
en la mirada d'una fotografia,
en una peça de roba que t'estimes,
en cada vers que has entès,
i ara,
en aquest poema.

1 de juliol de 2011



Fotografies artístiques d'Eli Pedrosa 
per al Festival Acròbates de l'Hospitalet, 
fetes el 12 d'octubre de 2024


dilluns, 11 de novembre del 2024

El temps tot ho aconsegueix


MICOLAU, JJ Pont del petroli-Badalona

La sorra daurada de la infantesa,
seguida per les roques abruptes
tant com la dolçor de l'aigua,
dels disset anys i fins al final de la joventut.
Sempre més endavant vers l'horitzó,
amb un lliure albir que cap onada
de determinisme mai no podrà vèncer.
Un cel i una mar com dues mitges taronges,
com dos colors complementaris.
 

divendres, 8 de novembre del 2024

Certesa


AGUILERA, Rafael Riera d'Arbúcies 
dins Associació Fotogràfica Jaume Oller

La llum inclinada
del sol a la tardor
s'ha fet present
al mig del fràgil pont
que va de tu a mi.
Un sol raig entre els arbres
que val per a tota una vida.
Els arbres de l'art,
la vida en el riu que corre.
El nostre peculiar
pont de Madison.

dissabte, 2 de novembre del 2024

El verí de l'escriptura


JJMicolau Bolets de Vallgorguina


Més enllà de la roca 
de duresa que és la vida,
sempre pot haver-hi espai
per a la tendresa, la joia.
Fins i tot, sense aquesta 
grisor granítica,
no sortirien, com un bolet,
les obres més reeïxides.
I ni Kafka ni Pessoa
haurien anat tant a la contra,
diferents a tot, 
topant contra l'ofici
amb la vocació.

Entrada destacada

El meu primer sonet

Allò que vaig construir amb tu en els anys era fràgil com un castell d'arena. Però aquella onada que el cobrí de pena no sabia pas qu...