En poesia és difícil dir alguna cosa que sigui tan bona com no dir absolutament res.
—Ludwig Wittgenstein, filòsof austríac (1889-1951)

dilluns, 25 de novembre del 2024

On n'hi ha hagut sempre en queda


COCA, Josep
Guanyador PremiInstapoemaMMP2024

Diuen que si regues massa 
un arbre no et donarà fruits.
Però aquesta galleda de quan era petita,
plena de les meves llàgrimes contraproduents,
ha retingut per al meu futur 
un pòsit de la bellesa que vaig conèixer.
La dels tres anys en els tres anys,
amb aquella sort del principiant.
Que he convertit en la meva
"inexhaurible tinta blava de l'aigua",
part d'un altre poema, 
el qual beu del mateix.
És difícil, però crec que he aconseguit
de transmutar el dolor,
fet d'ones concèntriques 
que es van diluint.

15 comentaris:

  1. Castells d'aigua salada. Paletades depoesia.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Xavier,
      Molt i molt ben trobat! Tot i que l'aigua en principi dilueix la sorra, és una paradoxa.

      Elimina
  2. Sueño de noche
    que arrojo guijarros
    que chapotean.

    (transmutar el dolor,
    fet d'ones concèntriques )

    ResponElimina
    Respostes
    1. Fackel,
      Aquests còdols topant amb l'aigua em recorden les pantalles de molts mòbils. Sempre fan poesia, com la del teu haiku. Per això ho somnies de nit, el territori dels versos.

      Elimina
  3. Definitivament l'aigua és font de vida.

    Aferradetes, Helena.

    ResponElimina
  4. La dita que escrius de títol em fa pensar. El poal està ple gràcies a la paleta que sempre s'ompli d'aigua de poesia.
    Realment molt original.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Rafael, només he seguit fil per randa el que diu la imatge.

      Elimina
  5. T'expliques a tu mateixa, amb transparència poètica...
    Una abraçada, Helena!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Carme,
      És tal i com sóc, i voler ser el que ets és la primera norma per ser feliç.

      Elimina
  6. M'agrada molt això de retenir "per al meu futur / un pòsit de la bellesa que vaig conèixer", i això de "la inexhaurible tinta blava de l'aigua", referent d'un poema teu que no conec o no recordo; i els quatre versos finals, magnífics.

    ResponElimina
  7. Ramon, em vaig equivocar, no és el títol d'un poema, n'és part d'un vers:

    Recolliment d'estiu

    Passa així el temps.
    Et banyes, toca el sol,
    la ploma als dits.
    I aquella inexhaurible
    tinta blava de l'aigua.

    Si el recuperes amb el cercador veuràs la imatge que l'inspira.
    I moltes gràcies pels elogis!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ramon, La inexhaurible tinta blava de l'aigua és com m'agradaria que es digués un llibre meu.

      Elimina

Entrada destacada

El meu primer sonet

Allò que vaig construir amb tu en els anys era fràgil com un castell d'arena. Però aquella onada que el cobrí de pena no sabia pas qu...