En poesia és difícil dir alguna cosa que sigui tan bona com no dir absolutament res.
—Ludwig Wittgenstein, filòsof austríac (1889-1951)

dijous, 8 d’agost del 2013

Recolliment d'estiu

GOUGH, Jess dins Summer dins Històries d'Art

Passa així el temps,
et banyes, toca el sol,
la ploma als dits.
I aquella inexhaurible
tinta blava de l'aigua.

15 comentaris:

  1. Has creat un ambient molt bo , amb les teves lletres, que semblen escapades de la imatge....d'una imatge que també m'encanta !
    Preciós !

    ResponElimina
  2. artur,
    moltíssimes gràcies! Ahir vaig descobrir el bloc Històries d'art, i em vaig capbussar en aquesta fantàstica imatge.

    ResponElimina
  3. Com es nota que gaudeixes de les vacances !
    Quan l’estiu ressona amb el ric-rac estrident de les cigales la memòria s’omple de camins amb olor de pinassa que porten a les cales a on es banyen els anhels més salvatges.

    ResponElimina
  4. Funámbulus,
    ja n'he gaudit, de les vacances, estic treballant! I crec que això m'ajuda. Bon poema en prosa, per cert!

    ResponElimina
  5. Per cert, no m'has comentat el meu Sirocco....Vinga dona que també accepto crítiques negatives!

    ResponElimina
  6. Un bany d'escriptura en companyia de la lluna! Els dos últims versos els trobo molt bons.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sílvia,
      també pot ser la lluna, i tant. Moltes gràcies!

      Elimina
  7. És una imatge enigmàtica, com el teu poema. Em fa pensar en les dones d'aigua, ara escriptores.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Consol,
      "les dones d'aigua"? Em sona, però no sé de què parles.

      Elimina
    2. Les dones d'aigua són nimfes, sers no humans, que formen part de la mitologia catalana. Habiten en les aigües dolces: els gorgs, estanys, rius... i són conegudes a través de llegendes. Jo les conec per les llegendes del Montseny. La imatge me les ha recordat en una versió moderna, transformades amb escriptores.

      Elimina
  8. M'ha semblat un símil entre l'aigua i la tinta, i és que la tinta blava de l'aigua, eixe color blau que té l'aigua podria representar com la tinta que s'esvaeix amb el temps, que tot passa i nosaltres amb la nostra ploma, malgrat Deleuze i la seua reversió de Plató t'haig de recordar que tot queda, si més no en la memòria, de l'inconscient col·lectiu, si més no.

    Una forta abraçada des del barri de Russafa de València

    Vicent

    ResponElimina
  9. Vicent,
    tot queda, ja ho dic jo, és inexhaurible. Ho has entès molt bé, això de la tinta blava!

    ResponElimina
  10. A mi també m'agraden molt els dos últims versos...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aquests dos versos em van venir gairebé de cop! Coses de la inspiració...

      Elimina

Entrada destacada

El meu primer sonet

Allò que vaig construir amb tu en els anys era fràgil com un castell d'arena. Però aquella onada que el cobrí de pena no sabia pas qu...