En poesia és difícil dir alguna cosa que sigui tan bona com no dir absolutament res.
—Ludwig Wittgenstein, filòsof austríac (1889-1951)

diumenge, 10 de març de 2013

Enlluernada

Provo de reflectir la llum del sol
com ho fa la lluna,
però a voltes és lluna nova,
d'altres els núvols me la tapen,
o bé la pluja dels ulls no me la deixa veure.

25 comentaris:

  1. No deixes que els núvols et tapen la Lluna amb majúscules i no trenques el teu contracte amb la matèria, en el cas de que prengueres pastilles o algun medicament, és el teu contracte amb la ciència o matèria, l'ànima cal que estiga sempre viva, és a dir, en positiu. Creu-me, creure és viure.

    Una abraçada

    Vicent

    ResponElimina
    Respostes
    1. No depèn de mi, que la lluna es vegi, Vicent.

      Elimina
  2. Ja és ben bé així, Helena, m'identifico avui, del tot amb les teves paraules. Tot són moments. La lluna nova tornarà a ser plena i els núvols passaran de llarg, com les llàgrimes. Això és el que jo em vaig dient i no només m'ho crec, sinó que acaba funcionant.

    Bon diumenge, esperant el retorn de la lluneta creixent...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Carme,
      tot són moments, i Pessoa deia que tan naturals són els dies de pluja com els de sol.

      Elimina
  3. Les llàgrimes embruten les ulleres, però quan estan netes, quin goig! La fosca nit també és necessària.

    ResponElimina
    Respostes
    1. La nit, tan necessària com el dia, cantireta. Però, a banda del "bring on the night,/ I couldn't stand another hour of daylight" (Sting), normalment desitgem el dia.

      Elimina
  4. Bona reflexió poètica, de la que es dedueix que la variació en els moments fa la vida més atractiva i proveeix de tema els escriptors.

    ResponElimina
  5. Parlant de llunes, doncs sí, demà serà lluna nova...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Anònim, serà lluna nova com tu amagues el teu nom!

      Elimina
    2. Saps què em passa, Poetessa, Helena? Que jo sóc tan pobre làssaro que no he trobat la manera d'escriure amb el meu nom visible. He dit.

      Elimina
    3. Ai, Poetessa, Helena, amb el teu assentiment faràs que jo sigui el teu admirador secret!

      Elimina
    4. La teva és, Poetessa, Helena, una resposta molt intel·ligent i pletòrica.

      Elimina
  6. Potser només els astres poden reflectir la llum del sol tal i com voldries, Helena; els qui no en som no sabem fer-ho; tot i que de vegades sembla que alguns ho aconsegueixen, no deixa de ser una llum d’artifici. Però tu saps enlluernar-nos amb els teus versos, i no necessites ser lluna per fer-nos arribar la llum.
    Una abraçada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Galionar,
      un dia d'aquests vas fer un comentari en algun bloc que a mi sí que em vas deixar enlluernada. Ja me'n recordo, era el del Jordi Dorca! Em fa il·lusió que valoris el que faig.

      Elimina
  7. Els dos primers versos em sonen moltíssim, els tenies a la barra lateral d'aquest bloc? És un poema preciós, a mi m'enlluerna.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sílvia,
      aquests dos versos són el lema personal per tots els meus blocs! Resumeix la meva vida.

      Elimina
  8. Desenvolupes el teu lema, amb aquesta adversativa que ens fa a tots posar una mica tristos. Però la vida és una adversativa darrera una gran afirmació. Ni que la teva sigui una afirmació de l'intent, del procés, més que dela consecució. També això és la vida.
    Res no s'acaba mai mentre és vida encara.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Eduard,
      com sempre enlluernant-me! És una gran afirmació, i és meva, no sé si és la d'algú més també.

      Elimina
  9. Diria que vaig deixar un comentari aquí...

    ResponElimina
  10. Ja hi és el comentari, Olga, més amunt.

    ResponElimina