En poesia és difícil dir alguna cosa que sigui tan bona com no dir absolutament res.
—Ludwig Wittgenstein, filòsof austríac (1889-1951)

dimecres, 3 d’abril de 2013

Essències

274è joc literari de Jesús Ma. Tibau

Escot paraula
d'honor, maniquí sense
braços ni cap.
Com el vers que es despulla
del que no és immutable.

25 comentaris:

  1. Despullo el vers
    i parla sense cap,
    essència pura.
    Estripo farbalans
    i no em cal portar cua.

    Avui la resposta també m'ha sortit en tanka.
    Ja tinc la meva aportació!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Heu despullat molt bé els versos, veig que ja esteu a punt per a la lluna de mel.

      Elimina
    2. Bona, Sílvia, però jo no em casaré mai!

      Elimina
    3. Jo tampoc, mai, el meu escrit de la foto no és autobiogràfic!

      Elimina
  2. Els Selectes veuen les coses amb ulls d'excel·lència: posa ales al teu maniquí i tens la Victòria de Samotràcia.
    Tot immutable!
    És l'hora de perdre la innocència, deixar de ser un Anònim:
    https://www.facebook.com/photo.php?fbid=1878944467923&set=pb.1670634901.-2207520000.1364985798&type=3&theater

    ResponElimina
    Respostes
    1. No tinc ni tindré facebook. Però gràcies per deixar-te conèixer!

      Elimina
  3. La foto em recorda un quadre de Hopper

    ResponElimina
  4. Respostes
    1. La teva aportació sí que s'ho val, Jesús M.!

      Elimina
  5. Sempre m'han cridat l'atenció els maniquís sense braços ni cap.....

    ResponElimina
    Respostes
    1. Són massa irreals!! Fa poc vaig veure per la xarxa una botiga de roba que tenia exposades maniquís de mides reals, i la veritat és que feien molt més de goig!

      Elimina
    2. Alba,
      no hi tenen gens a veure amb mi, les maniquís com la d'aquesta imatge!

      Elimina
  6. res com despullar el vers, però sols com a l'escot, deixant enttreveure sols el que vols. Un poema que versa sobre el poema. M'encanta

    ResponElimina
    Respostes
    1. Una gran interpretació, Joana! A mi també m'agraden els poemes que versen sobre el poema.

      Elimina
  7. Maniquí sense cor ni mirada,
    fred, tapat pel blanc impol.lut

    Mai, mai...no ho diguis mai ;)

    M'agrada la teva aportació!!
    Aferradetes

    ResponElimina
    Respostes
    1. sa lluna,
      suposo que no es pot dir mai, però jo sóc força pessimista, i també molt exigent.

      Elimina
  8. Aquest breu poema es centra en el buit, en l'espai deslliurat de l'omnipresència de la roba. La nuesa del maniquí és la metàfora d'una retòrica despullada que busca l'essència més pura, allò que la paraula constantment cerca i constantment traeix i no aconsegueix descriure. El luxe i el parament que ens oculten el cos i ens fan acceptables al cos social, són també escessos del llenguatge que ens fan tancar els ulls -potser- a una realitat immanent i immutable, com diu el final del poema.
    Però... i com anomenar, doncs, l'inefable? La paradoxa de la poesia és que cerca amb paraules allò que les paraules oculten.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Eduard,
      tinc entès que l'inefable és l'inconscient. Aquest inconscient estaria relacionat amb l'immutable també, l'nvisible rere el que es mostra.

      Elimina
  9. Encara que maniquí, l'essència resta dins i no pas al vestit.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Rafel,
      l'essència restaria en el que no es mostra però s'intueix.

      Elimina
  10. Quin bon poema, Helena. El vers es despulla de l'accessori, sí. La fotografia és molt expressiva.

    Enhorabona
    Un petó
    Ana

    ResponElimina