En poesia és difícil dir alguna cosa que sigui tan bona com no dir absolutament res.
—Ludwig Wittgenstein, filòsof austríac (1889-1951)

dijous, 26 de setembre del 2013

L'escaiença

Fer un sonet és
omplir uns mots encreuats.
El contingut
és latent en els blancs,
la forma, en els negres.

19 comentaris:

  1. Respostes
    1. Jpmerch,
      m'he inspirat en el que em va dir una persona. Però per a mi un poema és moltíssim més que omplir uns mots encreuats, al capdavall.

      Elimina
  2. I molt encertat!!!

    El contingut és latent en els blancs, la forma en els negres. M'encanta!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aquesta segona part del poema és completament meva, Carme. Se m'escau molt!

      Elimina
  3. I jo pense que la visió que hom té des de fora del sonet és el to gris o posseidor d'infinits colors, la vida és infinita i eterna.

    Salutacions des de Russafa

    Vicent

    ResponElimina
  4. Per fi et puc escriure des de casa a ciutat. Pel que fa al teu poema, la tendència apassionada ens convidaria a veure-ho o tot blanc o tot negre i actuar ràpid. Però els matisos... ai els matisos, que hi són i que ens frenen o ens temperen.
    Una abraçada.

    ResponElimina
  5. Per fi et puc escriure des de casa a ciutat. Pel que fa al teu poema, la tendència apassionada ens convidaria a veure-ho o tot blanc o tot negre i actuar ràpid. Però els matisos... ai els matisos, que hi són i que ens frenen o ens temperen.
    Una abraçada.

    ResponElimina
  6. Per fi et puc escriure des de casa a ciutat. Pel que fa al teu poema, la tendència apassionada ens convidaria a veure-ho o tot blanc o tot negre i actuar ràpid. Però els matisos... ai els matisos, que hi són i que ens frenen o ens temperen.
    Una abraçada.

    ResponElimina
  7. Els matisos hi són, també, Olga, ja que en uns mots encreuats tot és relatiu.

    ResponElimina
  8. Helena,
    jo, de sonets, n'he composat dos, en castellà: 'Autorretrato de un nihilista' (aquest te'l vaig posar al blog en certa ocasió) i 'Un soneto de desamor'.
    I sí, tens una certa raó quan dius que fer un sonet és com omplir uns mots encreuats en què el contingut és latent en els blancs i la forma en els negres: per a mi, compondre un sonet ha significat mantenir una dialèctica entre el contingut i la forma, controlant en tot moment el procés de la composició del poema; i retenint continuament, i d'una manera molt intensa, la inspiració i el sentiment romàntic d'un mateix enfront del formalisme que comporta l'estructura verbal del poema.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Abel,
      jo vaig fer un sonet quan tenia quinze anys, per a l'assignatura de literatura castellana. Per ara no m'atreveixo amb els poemes llargs.

      Elimina
    2. Helena,
      jo també prefereixo compondre poesies curtes i impactants, lliures de formes i de regles; poemes que siguin com alenades, intenses i fortes, d'emocions i sentiments.

      Elimina
    3. Ho dius molt bé, Abel, alenades, intenses i fortes.

      Elimina
  9. Està molt ben pensat. Em pregunto si avui encara hi ha poetes que fan sonets.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Consol. hi ha algú a qui encara se li acut escriure algun sonet!
      Ella era metgesa, bé encara ho és... De parla castellana, per això el sonet està fet en castellà.

      UN SONETO DE DESAMOR
      Cuando en el hospital te conocí
      trepidó mi cansado corazón,
      ningún sentimiento ni evocación
      diezmaron el poder pensar en ti.
      Momentos que disiparon en mi
      los mitos y las sombras de Platón:
      pensé ver ya llegado el colofón
      de aquellas esperanzas que sentí.
      Pero estaba señalado el destino
      por la mano que todo lo reparte...
      ¡Ni aliento tuve para ser tu amigo!
      Desandar deseo todo el camino
      y solamente quiero recordarte
      tomando copas con César Rodrigo.

      Elimina
    2. Molt bon sonet. M'agrada el que dius de Plató, però és trist el que ve després. Domines molt el castellà!

      Elimina

Entrada destacada

El meu primer sonet

Allò que vaig construir amb tu en els anys era fràgil com un castell d'arena. Però aquella onada que el cobrí de pena no sabia pas qu...