En poesia és difícil dir alguna cosa que sigui tan bona com no dir absolutament res.
—Ludwig Wittgenstein, filòsof austríac (1889-1951)

diumenge, 24 de febrer del 2013

Excel·lència



Com una vela en l'horitzó,
com un far enmig de la costa,
o la corona d'un campanar,
així transcendim en escriure.

22 comentaris:

  1. Excel·lència és vostè, senyora Bonals. L'acabo de descobrir i m'he quedat sense paraules. Potser perquè vostè les acapara totes, i les sap ordenar d'aquesta forma poètica i encantadora. Felicitats.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Uf! No serà tant! Ja he visitat el teu bloc que sembla que ha acabat de néixer i promet molt. Moltes gràcies.

      Elimina
    2. Gràcies per la seva paciència. De moment, només són vuit paraules de bloc, una aportació modesta. Espero, en breu, com a mínim poder duplicar el nombre de paraules.

      Elimina
  2. Exposats als vents
    i a les mirades crítiques.
    Com un penell
    marquem la direcció
    del nostre oratge.

    ResponElimina
  3. Sempre a contracorrent, destacant sobre la superfície, Carme, molt maco.

    ResponElimina
  4. Escriure és interpretar el so de l'Univers, és interpretar la nostra relació amb la paraula, amb el verb.

    Molt bo, escrivint, vivint surem de la matèria i li donem a aquesta i a la paraula estaments divins.

    Una abraçada carinyosa des de València

    Vicent

    ResponElimina
    Respostes
    1. Vicent,
      talment com suren les teves paraules de la matèria.

      Elimina
    2. Gràcies per la teua frase, és la mateixa del silenci condició de la paraula, m'has agafat perfectament, bon dia i gràcies una altra vegada.

      Un petó d'amic des de Russafa

      Vicent

      Elimina
  5. Jo que no vaig més enllà de subjecte, verb i algun complement, em perd en mig de tanta poesia, però m'agrada.

    ResponElimina
  6. "així transcendim en escriure": dona molt per pensar. Jo no escric per transcendir, sinó per que ho necessito; sempre he pensat que és l'únic valor que això té per a mi. Però ara m'has fet pensar si, malgrat el que jo pensi o cregui, existeixen altres coses, com el fet de transcendir. És a dir, per a mi mai no ha estat una opció, però potser que passi igualment. Bé, si no m'has entès tant se val, avui estic una mica espès.
    Seguiré donant-li tombs...

    ResponElimina
    Respostes
    1. El Profà,
      jo sí que cerco de transcendir, sóc de la colla dels "inefables", que deia la Rosa Cabré a la carrera. Cadascú és sempre cadascú, més realista o més romàntic.

      Elimina
  7. Avui se celebra la Transfiguració, que és l'excel·lència del cos,
    la transcendència de la matèria.

    ResponElimina
  8. Respostes
    1. X D què encara creus en les casualitats! ;-)

      Elimina
    2. Déu, Helena, no és ningú en especial i ho som tots, és tot, és Tot i no-res, és llenguatge, tot és llenguatge, però li posem la cara, el cos del nostre Pare, o Mare o Iaio, que com persones són també ¿déus? o ¿Déu? millor part de Déu, tot i que com has comprovat la matèria, quan li donem paraules a les idees, l'ànima mor un poc, eixe és el misteri, la vida.

      Una abraçada ben catalano-valenciana i universal a una dona universal i catalano-valenciana

      Vicent

      Elimina
    3. Jo no crec, però trobo sentit a les teves paraules.

      Elimina
  9. llastima que els fars, les veles o les corones dels campanars estiguin massa soles enmig de tot. Sento el que dius...
    Quan pareixes un poema, quan el treus de tu mateixa, no et passa que semblis quedar-te una mica sola?
    A mi em passa...de vegades no voldria lectors si no caricies reciproques.
    bell com sempre Helena

    ResponElimina
    Respostes
    1. Enric,
      no em passa pas, això que dius de quedar-me sola, però sí que noto com em baixa la il·lusió d'haver-lo fet, com un Sisif que ha de recomençar.

      Un lector ja és com una carícia!

      Elimina
  10. Un far ens guia si som navegants, un campanar ens pot orientar per sortir de camins equívocs, però des de la torre de vigilància albirem les veles dels que van partir i pretenent tornar. Reus estava voltat de masos,tots amb la seva torre de guaita, per vigilar la propera costa, el veí port de Tarragona, i dintingir a temps els velers que venien carregats d'ultramar. El comerç ha fet coses esplèndides, i d'altres prou salvatges. La dita civilització sol tenir dues cares.

    ResponElimina
    Respostes
    1. M'agrada molt com ho expliques, Eduard, és el que jo dic corregit i augmentat.

      Elimina

Entrada destacada

El meu primer sonet

Allò que vaig construir amb tu en els anys era fràgil com un castell d'arena. Però aquella onada que el cobrí de pena no sabia pas qu...