Un quadre a
tres bandes,
cercant el
clarobscur,
amb el camí
del mig, ple de llum,
el que sol
tornar amb la maduresa,
més enllà de
les ombres
del carrer
bifurcat, com en l’església
d’Auvers-sur-Oise
de Van Gogh.
Una vista
sobre teulades, alçant-se del terra,
que duen al
castell del Montgrí,
solitari i
altiu, perquè pot veure el mar.
La vela en
el mar blau de Carner,
i l’horitzó
fet de llum tènue,
en equilibri
clàssic, gens surrealista.
El
reverberar del cel a l’aigua,
tant com el
reflex en el batent
de les
casetes blanques.
Les cortines
que fan joc
amb el
vestit, amb l’aigua, perquè elles
també són
part de la bona vista,
de l’anar del
marró al blau cel,
Postal d'Aiguablava
Aquell
paradís que encara
no havia
parafrasejat la Costa Blava
en el seu
nom. De les voltes de Calella
al far de
Sant Sebastià,
amb una obra
que cerca el gris
fent l’ullet
al lector com aquest far.
Sempre com
un pintor amb les paraules,
planeres
però abruptes com les roques
d’aire
rústic al costat de l’aigua,
o les parets
seques del realisme,
que fan joc amb
el pi roig,
aquell que vol complementar Pla.
