Alguna cosa es perd

com fer mal a la bellesa/ sols perquè no pots follar-te-la

Jaume C. Pons Alorda dins El corc 

Tot home és un violador en potència,

tota dona una prostituta en potència.

Això és l'únic que queda quan 

se'n va el vel de felicitat, de tendresa,

que envolta la duresa de la vida.

O jo he tingut molta mala sort,

o és que els altres m'enganyen.

No em pinteu de blau cel

aquesta nit tan fosca.

Foc i fum

Repte Poètic Visual 378 Terra cremada

dins Relats en català

Quan el foc no et fascina,

sinó tot el contrari.

Quan l'estiu no és per viure'l,

sinó per patir-lo entre tots.

I el taronja no és eufòria,

sinó continuació del negre.

Que l'infern no és a l'altra vida,

perquè ja és mort en aquesta.

En la pols de l'aire

VICH, Miquel Àngel Bufar

dins Col·lecció de moments

És amb les mans que fas art,

és amb el pensament, la poesia.

Amb les imatges t'amagues,

i amb el silenci mostres.

La delicadesa acompanya

les teves mans colrades,

l'inefable esdevé granític.

Les lectures van més enllà

del propòsit de l'obra, les metàfores

són com ombres que fugen.  

Un soplo largo.

Vuelan las metáforas.

Sigo leyendo.

Fackel

I un altre cop m'escapo

Obres de Josep Maria Subirachs

Només amb temps i contrast,

la vida, fugint d'algun túnel,

pot esdevenir aquest Subirachs.

Aquell que aplega cel i terra,

que s'allibera ell i et fa vibrar a tu.

I ho fa amb l'embolcall de l'obra,

amb la pensa com a motor.

L'única finestra oberta,

el que vol dir amor a l'art.

Com un pèndol que cerca l'equilibri

entre contraris, d'un costat a l'altre.

Que és fet d'arestes i rodonesa.

Que parla del teu món interior

i de la bellesa amb què el mostres.

Quan un spoiler no fa nosa,

ja que no cal ser cap golafre,

i sols cerques allò plasmat,

tot el que et fa pensar.

Pics d'aire blau

Repte poètic visual 377 Paisatge de muntanya 

dins Relats en català

Entre el costat obac i el solellat,

l'art n'és un reflex, un clarobscur.

Fet de realitat i d’imaginació,

de progrés i de bellesa.

Cercant la mediocritat de l'excel·lència,

contrastant el que s'assembla.

El que fa que una fotografia

sigui alguna cosa més 

que un bon enquadrament,

que una imatge idíl·lica.

Abro los ojos.

Engullido por la luz

busco reflejos.

Fackel

Entre l'obaga i el solei

el cel i el llac

mirall de vida.

Colors de sol i colors d'ombra

la pedra al cim

i l'aigua als peus.

Carme Rosanas

Que la vida és teva

Poema visual meu

Diuen que per fer de poeta has de ser torturada,

que per escriure una novel·la és millor sentir ràbia.

Que massa felicitat esborra el talent.

Ja que el millor és la cultura de l’esforç,

i has d’oblidar tot romanticisme,

cercant relacions amb respecte i llibertat.

Així com negar l’inefable, ignorar tot sentiment

i anar per feina, a passar-ho bé.

Sobretot tocar de peus a terra,

escriure amb bolígraf i deixar la ploma,

no cercar el teu príncep blau,

i, bàsicament, convertir-te en persona

calculadora i resignada.

No voler ser com el Quixot, el Cyrano

o la Jane l’Austen, sinó tot el contrari.

Però tu, a banda de l’essa sorda vols tenir la sonora,

i cerques l’erra bategant a més de la vibrant.

Saps pronunciar l’ela geminada

i estimes l’accent obert tant com el tancat.

I les petites alegries, que no són

més que versos com aquests,

saben que sols tu les pots haver,

que sols tu n’ets digna. 

Helena Bonals

Flujo de verbo.

Las miradas escriben.

Solo contemplo.

Fackel

Camins paral·lels

Repte Visual 376 Nit de Sant Joan dins Relats en català

Dues maneres de celebrar el solstici.
A la platja, al voltant del foc,
amb el taronja de les flames,
una majoria gregària, sociable.
Nedant sota la lluna, de blanc gelat,
sols trobem els més agosarats, els solitaris,
els que poden arribar a fer-ne poesia.
Tots plegats transiten per la nit fosca,
cercant la llum, però de diferent manera.
I la segona és indispensable,
aquella que ens salva sempre
justament perquè no ho sembla.
L'única connexió entre les dues maneres
d'entendre la nit és la mateixa foscor.
Una nit que és la més curta, la més
embolcallada de llum pels dos costats,
com aquell túnel més lleuger de travessar,
com una culminació de l'existència.