Pics d'aire blau

Repte poètic visual 377 Paisatge de muntanya 

dins Relats en català

Entre el costat obac i el solellat,

l'art n'és un reflex, un clarobscur.

Fet de realitat i d’imaginació,

de progrés i de bellesa.

Cercant la mediocritat de l'excel·lència,

contrastant el que s'assembla.

El que fa que una fotografia

sigui alguna cosa més 

que un bon enquadrament,

que una imatge idíl·lica.

Abro los ojos.

Engullido por la luz

busco reflejos.

Fackel

Entre l'obaga i el solei

el cel i el llac

mirall de vida.

Colors de sol i colors d'ombra

la pedra al cim

i l'aigua als peus.

Carme Rosanas

Que la vida és teva

Poema visual meu

Diuen que per fer de poeta has de ser torturada,

que per escriure una novel·la és millor sentir ràbia.

Que massa felicitat esborra el talent.

Ja que el millor és la cultura de l’esforç,

i has d’oblidar tot romanticisme,

cercant relacions amb respecte i llibertat.

Així com negar l’inefable, ignorar tot sentiment

i anar per feina, a passar-ho bé.

Sobretot tocar de peus a terra,

escriure amb bolígraf i deixar la ploma,

no cercar el teu príncep blau,

i, bàsicament, convertir-te en persona

calculadora i resignada.

No voler ser com el Quixot, el Cyrano

o la Jane l’Austen, sinó tot el contrari.

Però tu, a banda de l’essa sorda vols tenir la sonora,

i cerques l’erra bategant a més de la vibrant.

Saps pronunciar l’ela geminada

i estimes l’accent obert tant com el tancat.

I les petites alegries, que no són

més que versos com aquests,

saben que sols tu les pots haver,

que sols tu n’ets digna. 

Helena Bonals

Flujo de verbo.

Las miradas escriben.

Solo contemplo.

Fackel

Camins paral·lels

Repte Visual 376 Nit de Sant Joan dins Relats en català

Dues maneres de celebrar el solstici.
A la platja, al voltant del foc,
amb el taronja de les flames,
una majoria gregària, sociable.
Nedant sota la lluna, de blanc gelat,
sols trobem els més agosarats, els solitaris,
els que poden arribar a fer-ne poesia.
Tots plegats transiten per la nit fosca,
cercant la llum, però de diferent manera.
I la segona és indispensable,
aquella que ens salva sempre
justament perquè no ho sembla.
L'única connexió entre les dues maneres
d'entendre la nit és la mateixa foscor.
Una nit que és la més curta, la més
embolcallada de llum pels dos costats,
com aquell túnel més lleuger de travessar,
com una culminació de l'existència.

Felicitació

La fotografia és de Núria Vert

Subirachs sobirà

SUBIRACHS, Josep M.

dins L'ombra de l'altre mar 

de Joan Margarit

La cara com a espill de l'ànima,

dins d'un quadre que, com un llibre obert, 

també mostra el teu món interior

per a qui ja et segueix o se'l sap fer seu.

La llum sobtada, precisa, de la lucidesa.

La mitja taronja d'una plana amb una altra,

d'escriure el que veus o de pintar el que penses.

La calma d'un llenç dins d'un altre,

que reflexiona sobre si mateix.

SUBIRACHS, Josep M.

dins L'ombra de l'altre mar 

de Joan Margarit

Reposant contra la paret,

però amb el roig de la passió

que no es conforma amb l'ostracisme,

un llibre tancat, com un calaix per obrir.

Amb una senzillesa sense horror vacui, 

sense timeo hominem unius libri.

La imatge de la dignitat d'un lector

que ho és potencialment,

com un capoll per obrir.

SUBIRACHS, Josep M.

dins L'ombra de l'altre mar 

de Joan Margarit

Entre el pudor de mostrar massa,

de ser sincera en extrem,

i la preocupació de no tenir 

res a dir, d'escriure en va.

El tinter de la realitat on cerques

la inspiració, després el cobreixes

amb una tela alba i sedosa,

com amb una capa de pintura a l'oli. 

La tinta blava d'aquest poema.

Escala d'anada i tornada

Agus Vall de Sau IVdins 

Associació Fotogràfica Jaume Oller

Amb una topada d'ulls saps que t'estimen.

Amb un cop de geni saps que te'n surts.

Però en un instant perds l'amistat.

Fons i forma esperen que els connectis.

Imatge i poema, lligats per un fil.

Tot és tan fràgil i consistent alhora.

Semblen germans

Repte Poètic Visual 375 Arbres, ocells...

dins Relats en català

És l'arbre símbol de vida,

són les aus imatge de l'art.

On comença l'un i on acaba l'altre,

què és més transcendent,

sempre és difícil d'escatir.

Així com no es pot escatir tampoc,

perquè mai és superflu, 

aquest estol d'ocells.

Que són més decoració

que no ornament, que no apèndix.

I amb les seves pinzellades inscrites al cel

fan parlar el vent, fan visible l'inefable.

Helena Bonals

Vengo del árbol.

Siento bullir la savia.

Soy su ramaje.

Fackel

Sense bufar el vent

al crit eixelebrat d'un ocell,

es desfulla l'arbre

en un sol vol.

S'alcen perfectes fulles

de ploma negra

i bec cridaner.

Sembla l'arbre partit

sense branca nua,

sembla l'arbre 

un vesper.