En poesia és difícil dir alguna cosa que sigui tan bona com no dir absolutament res.
—Ludwig Wittgenstein, filòsof austríac (1889-1951)

dimecres, 20 de febrer de 2013

Perenne

Passejar dins el bloc Col·lecció de moments

El paisatge s'omple com la prosa,
es despulla com la poesia.

Els versos no deixen veure la idea,
ni la idea els versos.

El poeta té tanta por de la selva
com del desert.

21 comentaris:

  1. Gràcies, per convidar-me a casa teva... Helena, m'afalaga.

    Els teus versos d'avui que parlen de versos, servirien també per qualsevol altra mena de llenguatge. M'has fet pensar que en les converses que ens importen també tanta "por" fa la selva com el desert. No sé si és comparable, però m'agrada expressar la primera sensació-idea que em ve en llegir un poema.

    Bon dia, guapa!

    ResponElimina
    Respostes
    1. I tant que és comparable, Carme. Ho has copsat molt bé.

      Elimina
    2. Torno... m'han quedat uns mots voltant pel cap... si els trobo una imatge els posaré al meu blog un dia o altre.

      La fal·lera d'oferir,
      amb certa desmesura,
      la vida amb mots
      ens embolica sovint
      entre esbarzers i lianes.
      Però no em sé capaç
      d'assedegar-me en la sequera.

      Elimina
    3. M'eleva el ple,
      m'inspira la buidor,
      perdi o guanyi.

      Elimina
  2. Tot i la por la poesia és perenne! Fa goig el conjunt de la imatge i els vostres poemes.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sílvia,
      molt ben vist, la poesia és perenne.

      Elimina
  3. Un gran tàndem, el que veiem.
    Moltes gràcies!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jordi,
      diguem que "compartim" poemes, tot i que no m'agrada el sentit equivocat que es dóna a aquesta paraula.

      Elimina
  4. Però el poeta arriba un moment que escolta en eixa efa feta malbé, o en eixa coma posada d'una manera especial, sense ni tan sols saber d'un diccionari de gestos, sinó escoltant-se a si mateix que és el mateix que escoltant l'altre, i sap quan llegeix que allò que li ve al cap és el que vol dir el poeta amo dels versos que llegeix.
    És el retrobament amb la consciència, i el poeta l'eina que el du allà a ella, la consciència, Déu..


    Una abraçada ben d'hivern que prompte donarà la primavera...

    vicent

    ResponElimina
    Respostes
    1. És veritat que això passa, Vicent. Com a intent de crítica que sóc!

      Elimina
  5. M'agrada l'associació ple-prosa, nu-poesia, dos camins per arribar a un mateix paisatge, feu un bon tàndem, sí...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo sóc la prosa, en tot cas! La Carme és massa bona poeta.

      Elimina
  6. Selva i desert: dos enfrontaments contraris, per als que necessitem guia, en aquest cas la poeta.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Olga,
      dius que jo sóc guia? O que necessito guia?

      Elimina
  7. Algunes pors dels poetes, ambardissar-se al bosc de les paraules o quedar-se curt i sentir-se al desert d'idees i sentiments.

    ResponElimina
  8. sempre he pensat que el poeta es la solitut que no vol solitut
    Tu i la Carme sou dues muses

    ResponElimina
    Respostes
    1. És veritat aquesta contradicció del poeta. Per un cantó inadaptat, per l'altre sociable.

      Elimina