En poesia és difícil dir alguna cosa que sigui tan bona com no dir absolutament res.
—Ludwig Wittgenstein, filòsof austríac (1889-1951)

divendres, 18 d’octubre de 2013

Gran amor

Per què hauria
d'arribar més lluny jo
que les estrelles?
Per què a mi m'haurien
d'estimar fins la mort?

27 comentaris:

  1. Excelsa, tu,
    et lamentes,
    et resignes,
    tens esperança,
    o potser estàs frustrada?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Helena,
      si et faig riure, això vol dir que la cosa no és tan seriosa com sembla!
      (més lluny que les estrelles?, estimar fins a la mort?)

      Elimina
    2. Abel,
      jo sempre estimo per sempre! Però les altres persones no, sento dir-ho.
      Amb "més lluny que les estrelles" em refereixo a les estrelles de cinema, que sempre s'estan separant, elles que són més intel·ligents, més guapes i amb més èxit que jo!

      Elimina
    3. Helena, pel que veig, ets la fidelitat personificada en mig de la selva salvatge.
      Ets un rar espècimen.
      Com m'inclino davant teu!
      Oh, Excelsa!

      Elimina
  2. Respostes
    1. Jpmerch,
      què més voldria jo! Sóc una cosa molt petita, s'ha de demostrar que també sigui molt gran.

      Elimina
  3. Ningú no pot pretendre ser estimat fins la mort, de fet ningú no estima fins la mort, perquè el fet de plantejar-nos la mort ja és una manera d'auto-odi, i per tant fora de l'amor.
    Però creiem que les mares ens estimen fins la mort, no, no és així, hi ha un cert límit fins i tot amb una mare, el que pot passar és com en el nazisme que se li faça triar a una mare la seua vida o la del fill, aleshores i amb una voluntat i parle de voluntat, de ferro la mare trie la seua vida, donar la seua vida, però ella sap que ho fa a contracorrent.

    Una abraçada catalano-valenciana

    Vicent

    ResponElimina
  4. Vicent,
    "només s'acaba el que no ha existit mai".

    ResponElimina
  5. No he entès el teu poema o no m'has entès tu a mi jo el que volia dir és que un gran amor és gran perquè posa el límit de la vida, quan hi ha un amor que sobrepassa el límit de la vida és per exemple l'amor de les relacions conflictives en què un home esbatussa la seua dona i aquesta necessita d'aquesta relació, en les relacions normals, malanomenades, és a dir, en les relacions d'amor hi ha el límit de la vida. Hi ha una diferècia entre l'amor del gelòpata o maltractador i maltractada amb la relació d'un amor on es posa el límit de la vida.

    Una abraçada sempre, i malgrata les possibles diferències, jo crec que mínimes, amiga

    Vicent

    ResponElimina
    Respostes
    1. Vicent,
      disculpa, volia dir "fins a la mort", no pas "fins la mort", i ho vaig escriure així per mètrica. Em sembla que en el teu català no s'interpreta igual.

      Una abraçada,
      Helena

      Elimina
    2. Disculpada. De totes les maneres no hi ha gaire diferència entre el glotònim valencià i el vostre català.
      Però per damunt de les possibles diferències lingüístiques ens entenem.

      Salutació d'amic des de Russafa

      Vicent

      Elimina
  6. Són dues preguntes sense resposta, que sempre creuaran el nostre cel com un estel errant. O bé, al contrari, admeten tantes respostes com persones les interpretin. Penso que faries bé d'escriure un llibre (curt o llarg, és igual), amb les possibles respostes a aquestes preguntes. O si no les vols donar tu, demana que cadascú et digui el que en pensa. Seria interessant, pensa-hi.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Olga,
      ara mateix no sé que pensar sobre aquesta proposta, hi hauré de pensar! El primer que em ve al cap és la pel·lícula Ojos negros, en què un home lleig i tímid passa per davant d'un de seductor, perquè persevera, aconseguint de casar-se amb la protagonista. En podria fer un poema, i com aquest, d'altres.

      Elimina
  7. La veritat és que el primer que he pensat és el mateix que Jp: i per què no?

    Que cada vegada els amors semblin o siguin més efímers, en general, no vol, pas dir que no n'hi hagin molts que durin... tothom té els seus encants... els de les estrelles no tenen perquè ser millors que els teus, diferents, potser, però ni millors ni pitjors.

    De tota manera, l'amor a gaudir-lo mentre duri, jo ho veig així, si dura, millor.

    ResponElimina
  8. Perquè t'ho mereixes :) Estic segura que hi ha molta gent que encara estima així, fins a les estrelles. Bon cap de setmana!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Sílvia. És qüestió de trobar la persona.

      Elimina
  9. Fa pensar. No sé si ens cal tan amor, potser és millor estimar i ser estimats a la manera humana i no pas celestial.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Consol,
      jo detesto que m'estimin de manera terrenal. Necessito que em xiuxiuegin poemes a l'orella, per exemple.

      Elimina
  10. ...perquè donar-nos per vençuts ?
    Si hi han tantes mirades dolces on emmirallar-nos i que encara no em mirat.... potser la teva , la tens a tocar !!
    No es perdin mai les il·lusions , Helena !

    ResponElimina
    Respostes
    1. Artur,
      diuen que la lluna no es pot haver, i no podem fer com si fos possible.

      Elimina
  11. Als del meu poble no es hi faries creure això !..... anaven a buscar la lluna en un cove !! .....un dia, l'aconseguiran , hehehe
    Bon diumenge !!

    ResponElimina
  12. Perquè sí. Així de senzill, perquè sí, perquè totes les persones som estrelles, i perquè en les nits més fosques hi ha alguna estrella que ens mira i que, a la seua manera, ens dóna llum i escalforeta.

    Encara que sí, encara que de vegades fa un fred que... Uf. Que sembla que tot el cel (el nostre cel) és completament fosc.

    Salut.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Molt contrastat, aquest cel, Ximo! Em quedo amb el primer paràgraf.

      Elimina