Era Sèneca que deia
que pots perdre
una cama, un braç, la vista,
però que la vida continua
exactament igual.
Penso que perdre una persona
seria el mateix.
A vegades és millor i tot,
per allò de la rendibilitat,
per allò del "perdedor simpàtic".
Hi ha persones de les quals només en pots guardar el rastre, no la presència. Restar per guanyar, diuen.
ResponEliminaDilluns posaré el llibre a la bústia. Petons.
ResponEliminaHi ha persones que voldríem oblidar, que no valen ni com a experiència, ni com a contrast. Això de restar per guanyar m'agrada molt. D'altres les oblidem encara que no ho vulguem.
ResponEliminaLa vida potser segueix igual, però nosaltres no, tot i que em sembla no podem deixar de ser el que som.
ResponEliminaVicicle: no podem deixar de ser el que som, i a vegades canviem com el riu que és i no és el mateix.
ResponEliminaM'agrada, i també m'agrada la idea de restar per guanyar. Lo fotut és que per poder restar s'ha d'haver sumat abans, i en cada suma (encara que no sigui rendible) hi ha encara que no vulguem una experiència... :)
ResponEliminaSílvia: La innocència es contraposa amb l'experiència, segons Edith Warthon. Jo voldria haver-me estalviat experiències que abans de començar ja sabia que no portaven enlloc, i em vaig autoenganyar. L"experiencia" a vegades és un eufemisme.
ResponEliminaSí, ui tant! Hi ha experiències que d'entrada sabem o intuïm que no ens duran res de bo, però és com si hi hagués una necessitat d'"experimentar-les" en la pròpia pell per a comprovar-ho. Tot i saber que el més possible és que prenguem mal, si no ens llancéssim de cap a la piscina sempre ens quedaria el dubte, i si... Per això m'agrada aquest poema, perquè parla des de l'experiència (en aquest cas interpreto que dolenta), un estadi en què el jo poètic decideix que seria més rendible restar o perdre una persona abans de patir.
ResponElimina