En poesia és difícil dir alguna cosa que sigui tan bona com no dir absolutament res.
—Ludwig Wittgenstein, filòsof austríac (1889-1951)

dissabte, 21 de gener del 2012

La pilona com a poema

Sempre abrupta,
contrastant amb
la llisor del terra de ciment.
Protegint la vorera dels cotxes,
de la carretera,
del quitrà.

6 comentaris:

  1. Ahir rellegia un breu text de Sylvia Plath on assajava de diferenciar poesia de prosa, o potser poema de novel·la. Els objectes menuts, quotidians, no formen part del poema, com un més dels detalls que poden trobar en una novel·la. Si apareixen, deia Plath, és com a orgullosos individus que centren tota l'atenció del poeta. Un modest element del mobiliari urbà -que de vegades m'irrita, he de confessar-ho- és aquí una abrupta solució de continuïtat de la uniformitat del terra de la ciutat. Sobresurt, doncs, amb un cert orgull i és el veritable nucli del poema a través de la mirada de la poeta, o sigui, Helena.

    ResponElimina
  2. Gràcies, Eduard, per això de la mirada de la poetessa, però per molt que m'animeu, encara, i fins i tot, només em considero aspirant a intèrpret, i després, aspirant a poetessa.

    M'agrada el que expliques de Sylvia Plath, la manera com el poema transforma allò insignificant i quotidià en poesia. D'això es tracta!

    ResponElimina
  3. La meva vorera, centímetre de descans entre el jo i els altres.

    ResponElimina
  4. La vorera, espai de descans entre el món interior i la vida de fora, bàsicament.

    ResponElimina
  5. Ja no tornaré a veure mai més la pilona com un pilar feixuc.

    ResponElimina
  6. Que bo, Sílvia! Allò antiestètic pot arribar a ser bell... i més si vosaltres ho voleu.

    ResponElimina

Entrada destacada

El meu primer sonet

Allò que vaig construir amb tu en els anys era fràgil com un castell d'arena. Però aquella onada que el cobrí de pena no sabia pas qu...