M'estimo els colors bruts,
el marró-gris fosc,
més que el negre absolut,
que els primaris, molt sovint.
Els turons els prefereixo a voltes
a les muntanyes exhuberants de neu.
Una bassa millor que
una cascada.
Un dia rúfol
més que de ple sol.
Busco el misteri en l'amor,
en la poesia,
en la vida,
mai ser del tot desperta,
ni del tot inconscient.
[per a les Itineràncies poètiques FEBRER 2012]
Les zones grises, allà on es couen els matisos. On s'assenta, relliscosa i esmunyedissa, la realitat. la veritat, si tu vols.
ResponEliminaEls colors rotunds ens impedeixen veure els matisos. Tal com tu dius, pots apreciar les gradacions de grisos, terres, verds, etc. i saber que els pots aprofundir només que hi afegeixis una pinzelladeta de carmí per a unes gammes, o de verd maragda per a altres. Són l'esperit dels colors, diria.
ResponEliminaEduard: les zones grises se solen trobar després de passar del blanc al negre i del negre al blanc, ho dic per experiència! El terme mig no és agafar un regle i partir la realitat pel centre.
ResponEliminaOlga: molt d'acord que els colors rotunds ens impedeixen de veure els matisos. La vida n'és plena. Molt maco això que "són l'esperit dels colors", aquests matisos.
Tot i això no caure en el error d'oblidar que els colors diversos són a la fí només combinacions de color basics...
ResponEliminaTot és segons el color del cristall amb què es mira...
Elimina