El joc de la rateta
que fa el reflex del sol
en l'esfera blanca
del meu rellotge,
contra la paret
en la penombra:
així de minúscula i fugissera
és la llum que projecten
els poemes en la nostra vida.
Una llum que pot arribar
a enlluernar si la rateta
t'arriba directament als ulls.
Un símil molt encertat, m'has ben enlluernat amb la rateta d'aquest poema!
ResponEliminaLa rateta que, desvagada, furga en la llum del temps d'un altre enlluernat.
ResponEliminaSílvia: i jo prèviament m'havia enlluernat mentre caminava.
ResponEliminaJordi: almenys tu, alguna vegada, t'has enlluernat de debò, cosa que la majoria de la gent no ha fet en tota la seva vida, que no han sortit mai de la caverna, sento dir-ho.
I aquest enlluernament que pot donar-se (igual que llegir L'esmolador de ganivets, de Rafael Argullol) en comptades vegades i és tan deliciós...
ResponEliminad.
PS: Sí, letícia (laetitia) és llatí, però correcte en el nostre català. Ja saps, aquí sempre jugant amb les esdrúixoles...
deomises: algun dia me'l llegiré, el Rafael Argullol m'agrada.
EliminaJo d'enlluernaments només n'he tingut dos a la vida, i em semblen massa.
Potser l'enlluernament que provoquen alguns poemes, alguns versos, són revelacions d'estats que el llenguatge ordinari no permet descriure, que no són accessibles més que per experiència directa. El poema és així un reflex, un esclat fugisser, com molt bé dius, d'allò inefable, que a través del misteri que mostra i oculta alhora agita la possibilitat de l'experiència que se'ns resisteix. I que en veritat ens transcendeix.
ResponEliminaMolt bé, Eduard. Els reflexos em transcendeixen completament!
ResponElimina