A voltes els meus poemes
són prosa envasada
amb la forma d'un poema.
Sense conservants,
sense colorants,
i amb gust a quotidianitat:
el meu pa de cada dia
potser no hi té pas res a veure
amb el dels altres.
Així i tot provo
que les meves paraules
no perdin el deix,
les connotacions
de la poesia genuïna,
per als lectors
de tota mena.
I què seria la poesia si deixare¡m de cercar la seua esència agombolada en el vers???
ResponEliminaJoana: essència agombolada, envasada en vers. Gràcies per comentar!
ResponEliminaPrecisament aquí rau la força dels teus poemes! Sense conservants ni colorants, m'agrada.
ResponEliminaSílvia: la forma és important, el contingut també. M'agradaria de dominar-los tots dos. No sóc més que amateur, si és que es pot ser poeta professional.
ResponEliminaHi ha territoris grisos on prosa i poesia van de la mà. fa poc llegia el breu assaig de Sylvia Plath, A comparison, inclòs al recull de relats Johnny Panic and the Bible of dreams, on intenta distingir entre novel·la i poema. Les fronteres són permeables i, potser, el relat curt es mou equidistant entre novel·la i poema, a lamenys he trobat molt similars la definició de poema i la de relat de Cortázar.
ResponEliminaParaules...són només això paraules com combinar-les la opció del autor...i en això només mana l'autor.
ResponEliminaEduard: és molt interessant això que dius. Jo he fet algun relat curt que de tan concís gairebé és poesia ("No va trobar mai cap palau més auster que la lluna enmig de la foscor").
ResponEliminaJo crec que descol·locaria qualsevol definició de poesia amb la meva, sóc com un pingüí, ocell encara que no voli, encara que no en sigui el prototipus.
Rafael: com els ingredients que s'han de cuinar per fer-ne gastronomia, les paraules.
ResponElimina