En poesia és difícil dir alguna cosa que sigui tan bona com no dir absolutament res.
—Ludwig Wittgenstein, filòsof austríac (1889-1951)

dissabte, 13 d’abril del 2013

Humanitats

Alço la veu:
l'art ni es compra, ni es penja,
ni es consumeix.
És la joia de viure
perllongada en el temps.

15 comentaris:

  1. La joia de viure perllongada en el temps. Cert, també és art.
    Però l'art es compra i es paga, i es penja i s'admira, i es torna full de llibre i es paga i es llegeix.
    Tenim l'esperit ampli.
    Una abraçada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Olga,
      per a mi l'art és el que retens, no pas el que tens. Cal entrar espontàniament en una obra, fer-li justícia, no pas, per exemple, fer -li una fotografia amb flaix per mirar de fer-la teva.

      Elimina
  2. Aquest art de sorolls i de pamplines
    sempre darrera dels vidres.
    L'art de la pau, a l'ànima;
    l'art de l'amor, al cor.

    ResponElimina
    Respostes
    1. L'art del món interior sobretot, molt ben escrit.

      Elimina
    2. Sí, el món interior, Helena, però...

      Viure la vida, què és?
      Tancar-se i contemplar els estels
      de l'ànima o obrir-se al firmament
      i veure la grandor dels cels?

      Elimina
    3. Amb aquesta resposta tant sàvia m'has arreglat el cap de setmana, Helena!

      Elimina
    4. Helena, bon dia!
      Dilluns al matí,
      arreu veig infinitud,
      comença la setmana,
      és la joia de viure!

      Elimina
  3. És tot allò que et sorprèn de tal manera que es queda enganxat, per sempre més, dins teu.

    Aferradetes.

    ResponElimina
  4. Efectivament, has donat en el clau, i no en el clau físic sinó real, i real lacanià.

    Vicent

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Vicent. No sé si he fet art, però he provat d'entendre.

      Elimina
  5. Magnífic, Helena. Enhorabona!!! L'haikü que has deixat al meu blog de primera també!!! Te l'he posat al post! B7s

    ResponElimina

Entrada destacada

El meu primer sonet

Allò que vaig construir amb tu en els anys era fràgil com un castell d'arena. Però aquella onada que el cobrí de pena no sabia pas qu...