Els Selectes veuen les coses amb ulls d'excel·lència: posa ales al teu maniquí i tens la Victòria de Samotràcia. Tot immutable! És l'hora de perdre la innocència, deixar de ser un Anònim: https://www.facebook.com/photo.php?fbid=1878944467923&set=pb.1670634901.-2207520000.1364985798&type=3&theater
Són massa irreals!! Fa poc vaig veure per la xarxa una botiga de roba que tenia exposades maniquís de mides reals, i la veritat és que feien molt més de goig!
Aquest breu poema es centra en el buit, en l'espai deslliurat de l'omnipresència de la roba. La nuesa del maniquí és la metàfora d'una retòrica despullada que busca l'essència més pura, allò que la paraula constantment cerca i constantment traeix i no aconsegueix descriure. El luxe i el parament que ens oculten el cos i ens fan acceptables al cos social, són també escessos del llenguatge que ens fan tancar els ulls -potser- a una realitat immanent i immutable, com diu el final del poema. Però... i com anomenar, doncs, l'inefable? La paradoxa de la poesia és que cerca amb paraules allò que les paraules oculten.
Despullo el vers
ResponEliminai parla sense cap,
essència pura.
Estripo farbalans
i no em cal portar cua.
Avui la resposta també m'ha sortit en tanka.
Ja tinc la meva aportació!
M'encanta, carme!
EliminaHeu despullat molt bé els versos, veig que ja esteu a punt per a la lluna de mel.
EliminaBona, Sílvia, però jo no em casaré mai!
EliminaJo tampoc, mai, el meu escrit de la foto no és autobiogràfic!
EliminaEls Selectes veuen les coses amb ulls d'excel·lència: posa ales al teu maniquí i tens la Victòria de Samotràcia.
ResponEliminaTot immutable!
És l'hora de perdre la innocència, deixar de ser un Anònim:
https://www.facebook.com/photo.php?fbid=1878944467923&set=pb.1670634901.-2207520000.1364985798&type=3&theater
No tinc ni tindré facebook. Però gràcies per deixar-te conèixer!
EliminaLa foto em recorda un quadre de Hopper
ResponEliminaÉs veritat, Esther!
Eliminamoltes gràcies per les aportacions
ResponEliminaLa teva aportació sí que s'ho val, Jesús M.!
EliminaSempre m'han cridat l'atenció els maniquís sense braços ni cap.....
ResponEliminaAlba,
Eliminai gens de panxa!
Són massa irreals!! Fa poc vaig veure per la xarxa una botiga de roba que tenia exposades maniquís de mides reals, i la veritat és que feien molt més de goig!
EliminaAlba,
Eliminano hi tenen gens a veure amb mi, les maniquís com la d'aquesta imatge!
res com despullar el vers, però sols com a l'escot, deixant enttreveure sols el que vols. Un poema que versa sobre el poema. M'encanta
ResponEliminaUna gran interpretació, Joana! A mi també m'agraden els poemes que versen sobre el poema.
EliminaManiquí sense cor ni mirada,
ResponEliminafred, tapat pel blanc impol.lut
Mai, mai...no ho diguis mai ;)
M'agrada la teva aportació!!
Aferradetes
sa lluna,
Eliminasuposo que no es pot dir mai, però jo sóc força pessimista, i també molt exigent.
Aquest breu poema es centra en el buit, en l'espai deslliurat de l'omnipresència de la roba. La nuesa del maniquí és la metàfora d'una retòrica despullada que busca l'essència més pura, allò que la paraula constantment cerca i constantment traeix i no aconsegueix descriure. El luxe i el parament que ens oculten el cos i ens fan acceptables al cos social, són també escessos del llenguatge que ens fan tancar els ulls -potser- a una realitat immanent i immutable, com diu el final del poema.
ResponEliminaPerò... i com anomenar, doncs, l'inefable? La paradoxa de la poesia és que cerca amb paraules allò que les paraules oculten.
Eduard,
Eliminatinc entès que l'inefable és l'inconscient. Aquest inconscient estaria relacionat amb l'immutable també, l'nvisible rere el que es mostra.
Encara que maniquí, l'essència resta dins i no pas al vestit.
ResponEliminaRafel,
Eliminal'essència restaria en el que no es mostra però s'intueix.
Quin bon poema, Helena. El vers es despulla de l'accessori, sí. La fotografia és molt expressiva.
ResponEliminaEnhorabona
Un petó
Ana
Moltes gràcies, Ana. Tu hi entens molt!
Elimina