La vida la construïm
com un poema,
com una novel·la,
però al final de l'obra
no sempre hi ha l'end weight.
I dalt de tot de les escales
només hi trobem el buit
que ja contenia el pròleg.
Cal tenir joia de viure
mentre hi hagi escales,
abans que la cinta
transportadora
que ens arrossega
no ens deixi caure
definitivament.
Ai, la vida, un cercel en constant recerca!!! I ja fem prou si de tant en tant podem palpar la rròpia existència, el nostre jo més íntim sense imatges enterbolides en espill.
ResponEliminaMagnífic poema, tractes molt bé el concepte de vida versus poesia.
aigh, volia dir cercle
ResponEliminaM'agrada molt de parlar de la poesia, és el meu motiu preferit!
EliminaSegur que a dalt de tot de les escales només hi ha el buit?? no hi ha més escales o un silenci poètic? Que no falti la joia de viure i d'escriure ;)
ResponEliminaSílvia,
Eliminasón les escales que no porten enlloc, o a la lluna, les millors!
T'ha eixit un poema romàntic, té la tragèdia dels romàntics, jo sóc més espiritual si vols, i sempre si vols, jo m'he donat respostes només vàlides per a mi, i sé que necessitem saber que morim, jo sé del cert que moriré, però em sé també etern. Contradicció? Sí, però les contradiccions són perfectament vàlides per al cos d'un cervell, de fet jo pense que la realitat, com la cinta de Möbius és una contradicció paradoxal.
ResponEliminaAra, com sempre, m'explique, perquè parlar, viure és ofendre, i per això m'explique, només per mi i vàlid per mi sense ànims d'ofendre ningú.
Doncs t'ha eixit d'allò més romàntic el poema eh. Has llegit Hiperion de Hërderlin?
Una abraçada valenciana
Vicent
Vicent,
Eliminadesconec l'Hiperion, però també me'l llegiré!