D'açò ja hem parlat tu i jo, jo crec que és allò masculí i allò femení, l'individual i el col·lectiu, allò femení i allò masculí, que en el seu terme mig s'ajunta i quan s'ajunta és quan va bé una empresa, un sistema, un ens, però sempre hi ha les crisis, com en tot ens, individu o sistema. Ara jo demane als meus lectors, per exemple que siguen capaços de no veure un "sentit" a la vida, de no pensar que han de llegir-me per a quelcom útil, que siguen capaços de perdre el temps amb la meua obra, que per cert la vaig donar, la utilitat és una faceta masculina, però hi ha la femenina y la neutra i per damunt d'aquestes tres ... Però clar quan s'està en el discurs histèric sota un amo capitalista que està a aquest discurs cal ser això, doncs esclau, però si ho translladem a la nostra vida serem esclaus permanents, però cal que es barrege tot, o això pense jo, clar, cadascun és un món i hi ha esclaus, amos, científics, filòsofs, treballadors manuals i revolucionaris, etc.
No, dona, que hem de ser esclaus i fruir-ne en la faena però quan estem a casa si no és el nostre lloc natural el discurs histèric cal que ens trobem amb el nostre, i cadascun té un discurs, l'histèric, el de l'amo, el capitalista, l'universitari o el de l'analista i en els seus moments més llargs o que cal que estiga on vol estar quan esta a gust. Després en cada moment podem estar en un o altre, i sempre hem d'intentar estar-hi a gust.
I en un treball hem de donar del nostre Jo a l'altre en la manera de voluntat, i de vegades no amb el desig, però sempre mirant "malaltíssament" el que pensarà l'amo clar. Si no ens llança. I posar un límit també als companys i fins i tot, tot i que açò ja és més difícil, al mateix amo.
El cap a la feina mentre treballar i a la lluna mentre somniem. Difícil manenir aquesta dualitat i més saber on et trobes en cada momentt, perquè de vegades es a la feina quan te'n vas pels núvols i susrt eel poema, que cal escriure per qualsevol lloc per a que no es perda.
A mi és a la feina on em surten les idees, de vegades penso que no és el millor lloc, que m'haurien de venir quan sóc a casa i estic més tranquil·la. Però van per lliure!
Digues-m'ho a mi, Sílvia! Em va saber molt de greu, però és que vem anar a la trobada d'acordionistes d'Arsèguel, com cada any, i no em trobava gaire bé.
Si en fem una altra de trobada més avinent, espero veure't-hi!
Oi tant...
ResponEliminacantireta,
Eliminasí, és bastant elemental!
D'açò ja hem parlat tu i jo, jo crec que és allò masculí i allò femení, l'individual i el col·lectiu, allò femení i allò masculí, que en el seu terme mig s'ajunta i quan s'ajunta és quan va bé una empresa, un sistema, un ens, però sempre hi ha les crisis, com en tot ens, individu o sistema.
ResponEliminaAra jo demane als meus lectors, per exemple que siguen capaços de no veure un "sentit" a la vida, de no pensar que han de llegir-me per a quelcom útil, que siguen capaços de perdre el temps amb la meua obra, que per cert la vaig donar, la utilitat és una faceta masculina, però hi ha la femenina y la neutra i per damunt d'aquestes tres ...
Però clar quan s'està en el discurs histèric sota un amo capitalista que està a aquest discurs cal ser això, doncs esclau, però si ho translladem a la nostra vida serem esclaus permanents, però cal que es barrege tot, o això pense jo, clar, cadascun és un món i hi ha esclaus, amos, científics, filòsofs, treballadors manuals i revolucionaris, etc.
Salutacions valencianes
Vicent
Vicent,
Eliminaque cal que es barrege tot, vol dir que fins on jo no arribi ja hi arribarà algú altre, suposo.
No, dona, que hem de ser esclaus i fruir-ne en la faena però quan estem a casa si no és el nostre lloc natural el discurs histèric cal que ens trobem amb el nostre, i cadascun té un discurs, l'histèric, el de l'amo, el capitalista, l'universitari o el de l'analista i en els seus moments més llargs o que cal que estiga on vol estar quan esta a gust. Després en cada moment podem estar en un o altre, i sempre hem d'intentar estar-hi a gust.
ResponEliminaVicent
I en un treball hem de donar del nostre Jo a l'altre en la manera de voluntat, i de vegades no amb el desig, però sempre mirant "malaltíssament" el que pensarà l'amo clar. Si no ens llança.
ResponEliminaI posar un límit també als companys i fins i tot, tot i que açò ja és més difícil, al mateix amo.
Jo sóc funcionària interina, i la meva directora no és qui m'ha de fer fora.
EliminaEls límits als companys em costa de trobar-los, però cada cop en sé més, fins i tot més que alguns d'ells. Això em dóna autoestima.
El cap a la feina mentre treballar i a la lluna mentre somniem. Difícil manenir aquesta dualitat i més saber on et trobes en cada momentt, perquè de vegades es a la feina quan te'n vas pels núvols i susrt eel poema, que cal escriure per qualsevol lloc per a que no es perda.
ResponEliminaBen trobat, Helena
Joana,
Eliminaa mi m'agrada molt que em surtin poemes tot treballant, és el millor lloc on et poden sortir!
A mi és a la feina on em surten les idees, de vegades penso que no és el millor lloc, que m'haurien de venir quan sóc a casa i estic més tranquil·la. Però van per lliure!
ResponEliminaEt vam trobar a faltar ahir! Una abraçada
Digues-m'ho a mi, Sílvia! Em va saber molt de greu, però és que vem anar a la trobada d'acordionistes d'Arsèguel, com cada any, i no em trobava gaire bé.
EliminaSi en fem una altra de trobada més avinent, espero veure't-hi!