En l'amor no intervenen només dues persones, hi intervenen un munt, però bàsicament tres, dos que són els amants i una que catalitza aquest amor i li dóna benzina, si un amor no és més que gaudi, tipus etern femení o etern masculí, és a dir, sentir una bellesa en "l'estimat/da" que et torba i et fa sentir com en la lluna, aquesta bellesa és el pur instint de mort o gaudi, anomenat per Nietzsche l'etern femení i també per Göethe. L'amor és allò que només funciona amb el gaudi i el desig, gaudi com el de dalt i desig de fer una vida en comú, de sentir que els defectes de l'estimat/da són complementats pels teus, sentir també les bondats com alliberadores de tot allò que excita. No sé, però jo crec que no hi ha amor sinó amor, gaudi i desig en harmonia. Hi ha un llibre en el que diu l'última sobre l'amor que es diu "El banquet" i és ni més ni menys de de Plató transcrivint a Sòcrates, si pots te'l llegeixes.
La traducció directa del grec és el banquet, el que no sé és si s'haurà traduït al català-valencià el convit. I la tercera persona és a la que hem de llevar-li la dona o l'home, és a dir, cada home pren la seua dona d'un altre home, això ho diu Levi Strauss, un antropòleg psicoanalista, i aquesta dona que acaba per la nostra transgressíó acceptant la pèrdua del seu partenaire es fa amic o millor, molt més que amic, catalitzador de l'amor, fa que repetim el "rapte" a cada acte amb ell i la nostra dona, a banda de per un acte arquetípic ho fem amb qualsevol persona amb la que ens puga semblar la que ha perdut el nostre amor ara ja nostre. L'amor és sempre transferència, és a dir, transferim el que volem veure sobre l'altra persona, una manera de miratge, la veiem bonica tot i que siga molt lletja, tot i que bellesa i lletjor són absolutament relatius.
En el meu cas la meua dona era la partenaire del meu cunyat, el seu germà, partenaire no vol dir amant, ni esposa, sinó la persona que el complementa, en fer-se la meua partenaire vaig adoptar el meu cunyat com a catalitzador de la nostra relació fins que tinguem un fill que ho faça o no, igual segueix sent ell, no hi ha regles matemàtiques en l'amor.
I en eixa trangressió simbòlica inconscient a l'ex-partenaire de la teua dona o home o "rapte" simbòlic inconscient de la dona, que suposa la analogia simbòlica de l'Èdip, la transgressió al nostre pare per la possessió simbòlica de la nostra mare és on rau l'enamorament de la dona, i açò succeeix a cada acte en que s'ajunten tots tres o qualsevol persona simbòlicament pretendent de la nostra dona o que nosaltres la veiem així, pretendent, però no pot fer-se aquesta transgressió amb la simple voluntat sinó amb el desig i de vegades també amb el gaudi, és a dir amb el plaer i la naturalitat de la nostra falsa voluntat, és a dir, inconscientment per amor a la nostra dona o partenaire. En les dones passa a l'inrevés.
Ara ho he mirat al google i la traducció més correcta és el banquet o el simposi, però en aquesta pàgina per si no el tens l'he trobat en grec i en català-valencià:
Hi ha un moment en que compara l'amor amb l'amistat, de fet i segur que et passa desapercebut quan Alcibíades arriba al banquet fa un elogi com amant de Sòcrates i aquest l'envia a Agató, com dient-li: Mira, Alcibíades, tu m'estàs lloant a mi perquè vols atreure l'atenció d'Agató, ves-te'n directament a ell i no em faces ser el catalitzador de la vostra futura unió... L'amistat funciona igual que l'amor, per això la pansexualitat de que parlava Freud, el que passa és que donar el salt a la sexualitat és un acte de decisió del gaudi, estar més de grat amb el gaudi homo o hètero, o només probar o moltes coses diferents però no té res a veure si l'analitzem i el desbudellem l'amor amb el sexe. Tot i que quan va junt gaudi i amor i desig és el veritable amor.
Audrey: passió efímera. Benvinguda al meu quart bloc! Jo tampoc he sentit a parlar mai de la necessitat d'una tercera figura, però sí de la necessitat de trencament.
Jo crec que és el moment del trencament, o si més no quan jo trencaria quan ja s'ha perdut no l'amor, que quan el ho la deixes veuràs com sempre hi queda, sinó la tolerància, i en això els vells ens haurien d'ensenyar un munt, jo em vaig cansar de veure iaies que deien: _el meu Pep és així o aixà i quan el perdia per la seua mort no podia suportar-lo. L'amor de tant usar-lo (he, he, he... com diu la cançò) no es desgasta sinó que s'amaga com una bactèria al lloc més recóndit del nostre inconscient i és en base a prendre-s'ho com al principi buscant terceres persones, amistats etc. que pot tornar a fer-se visible, però el que es diu trencar quan ja s'ha perdut la dignitat per la manca de respecte.
Així ho crec jo, ara hi ha per a tot i per a tots els gustos amiga, com diria l'Helena Francis.
L'Helena ha obert un tema interessant... Cert que l'amor sempre roman...Ara potser veig que el catalitzador de l'amor pot ser un @mic, persona propera, però segueixo sense veure-ho clar quan hi ha una parella. Sens dubte la manca de tolerància i respecte, portaria al trencament, per la pròpia estima. Gràcies.
De res, mira, l'embaràs de Penia al final del llibre no és real sinó simbòlic, el fill es "l'amor" i el banquet és l'amor vist des del punt de mira de les dones, de fet és Diotima qui li conta a Sòcrates què és això de l'amor per a que ell ho explique, en definitiva des del punt de vista de les dones és la trama per a aconseguir que l'home s'enganxe o s'hi comprometa, i vist des del punt de vista del baró està molt ben explicat en l'Odissea, tot el llibre a banda d'altres qüestions és un re-enamorament, el d'Ulisses amb Penèlope, i la tercera persona és la que cal sempre inconscientment violentar, o transgredir per part del baró per a que la dona es torne a encendre la flama de l'amor, i aquesta tercera persona funciona amb l'analogia del Pare, del nostre pare atàvicament inscrit aquest procés en el complex d'Èdip, però només simbòlicament. Cal fer constantment proves d'amor, el baró ha de fer constantment proves d'amor a la dona si vol que aquesta senta l'ammor, durant tota la vida, i aquesta ha de posar-li-les per a que el baró les supere. A l'Odissea també està la trama que fan Atenea, Penèlop, i el fill d'Ulisses per a que aquest torne a reconquerir Penèlop.
Una forta abraçada i sobretot no llancem un amor per que pensem que ja és mort, és molt difícil matar l'amor.
Violentar o transgredir sempre inconscientment clar, no es pot fer a mala llet, que no hi resultaria ni als més freds. Això seria una potineria d'amor, mireu, hi ha certes parelles que busquen cabrejar-se per a trobar la reconciliació, és una altra manera de fer-lo conscient i per això en resulta però malament perquè es va perdent la dignitat i el respecte a cada bronca que si venen han de ser inconscients i no premeditades.
I passa també de vegades quan hem estat molt de temps amb una persona i enamorats que ens fixem en una tercera, açò no és amor, al que o a la que volem o estimem és a la nostra, el que passa és que hi ha certes persones (i seria per a fer un llibre sencer) que no poden aguantar no sentir gaudi, i tenir una crisi amb la seua parella i quan aquesta passa, cosa normal en tota parella busquen posar el seu gaudi en una altra, per que no poden suportar estar amb amor però sense gaudi, açò pot ser atiat si hi ha una mala comunicació o bronques contínues, etc. I al final si hi ha pèrdua de respecte en la primera aquest amor pot triomfar, però és molt difícil. Normalment i ja vos dic és per a escriure un altre llibre, podem sentir gaudi per altres fora del matrimoni sense haver de pensar que tot i que no el sentim pel nostre home o dona no l'estimem, és a qui estimem però el gaudi dóna un passeig. El que cal és si una persona vol o és el seu tarannà, quan troba un amor comprometre's en les crisis i en els bons moments. Les crisis sempre les hi ha en tota relació, sistema, ens, etc.
Gràcies pels comentaris Vicent, són molt interessants i donarien per una llarga conversa. Comprometre's amb tot el pack sencer, no tothom n'és capaç....
Jo crec que hi ha quatre llibres en la Història de la Humanitat, després els altres arrapen un bocí d'allò ignot que aquest quatre no han explicat o no expressen i aquests quatre són per a mi, i sempre per a mi, l'Odissea, la Bíblia, el Convit, i La vida es sueño.
Si he pogut ajudar, i no seria la primera ni la segona vegada per a que algú o alguna llance tota una relació de convivència per un malentés estaria molt ufà.
Una forta abraçada a totes dues i sobretot a tu Helena.
Ah! i açò val per al 80% de la població, els homes calents, però hi ha un 15 o 20% que són els freds per als que no val açò, aquests no s'enamoren però de cap de les maneres hem de menystenir-los, ells es comprometen fins a límits insospitats, i aquesta és la seua manera d'estimar, d'aimar, de voler, de gaudir, de desitjar i de viure amb el seu veritable amor, la seua dona o home, tant siguen homes com dones ells. Jo no sóc així però en conec i els respecte i estime, tot i saber que el seu amor o amistat per mi és més del plànol d'allò racional. Els homes freds són també bons, tot i que com en els calents hi ha de tot.
Mira, hi ha una frase que diu i amb el (sic.) íntegra:
L'amor és donar allò que no es té a qui no ho necessita i no és...
I ara em posaré poètic i ja et deixe per hui que ja tens amb aquest 26 comentaris: És l'enigma que s'amaga darrere l'altre, el dia en què només li posem un punt al final de la frase la Història haurà acabat.
Audrey: Oferir seguretat plens de por a qui pel fet de conèixer-te ja està tan feliç que no te gens de por, per exemple. O oferir-te a donar-li la vida sentint-lo i és quelcom que ni tu faries (exceptuant casos molt concrets i puntuals) a una persona que si tu perds la teua vida li fas un "tratge", és a dir, no ho necessita.
Saps Vicent, potser ara sí que t'entenc una miqueta més...., suposo que no som cent per cent segurs en tots els àmbits de la nostra vida i que potser el que donem va en relació amb qui ho rebs...Aixxx és complexe!. Gràcies Vicent...per la teva llum.
En l'amor no intervenen només dues persones, hi intervenen un munt, però bàsicament tres, dos que són els amants i una que catalitza aquest amor i li dóna benzina, si un amor no és més que gaudi, tipus etern femení o etern masculí, és a dir, sentir una bellesa en "l'estimat/da" que et torba i et fa sentir com en la lluna, aquesta bellesa és el pur instint de mort o gaudi, anomenat per Nietzsche l'etern femení i també per Göethe.
ResponEliminaL'amor és allò que només funciona amb el gaudi i el desig, gaudi com el de dalt i desig de fer una vida en comú, de sentir que els defectes de l'estimat/da són complementats pels teus, sentir també les bondats com alliberadores de tot allò que excita.
No sé, però jo crec que no hi ha amor sinó amor, gaudi i desig en harmonia.
Hi ha un llibre en el que diu l'última sobre l'amor que es diu "El banquet" i és ni més ni menys de de Plató transcrivint a Sòcrates, si pots te'l llegeixes.
Una abraçada d'amic
Vicent
No acabo d'entendre això de la tercera persona, Vicent.
EliminaEs tracta d'El convit? El tinc a casa!
La traducció directa del grec és el banquet, el que no sé és si s'haurà traduït al català-valencià el convit.
ResponEliminaI la tercera persona és a la que hem de llevar-li la dona o l'home, és a dir, cada home pren la seua dona d'un altre home, això ho diu Levi Strauss, un antropòleg psicoanalista, i aquesta dona que acaba per la nostra transgressíó acceptant la pèrdua del seu partenaire es fa amic o millor, molt més que amic, catalitzador de l'amor, fa que repetim el "rapte" a cada acte amb ell i la nostra dona, a banda de per un acte arquetípic ho fem amb qualsevol persona amb la que ens puga semblar la que ha perdut el nostre amor ara ja nostre.
L'amor és sempre transferència, és a dir, transferim el que volem veure sobre l'altra persona, una manera de miratge, la veiem bonica tot i que siga molt lletja, tot i que bellesa i lletjor són absolutament relatius.
Volia dir lletja per a un altre.
ResponEliminaEn el meu cas la meua dona era la partenaire del meu cunyat, el seu germà, partenaire no vol dir amant, ni esposa, sinó la persona que el complementa, en fer-se la meua partenaire vaig adoptar el meu cunyat com a catalitzador de la nostra relació fins que tinguem un fill que ho faça o no, igual segueix sent ell, no hi ha regles matemàtiques en l'amor.
ResponEliminaI en eixa trangressió simbòlica inconscient a l'ex-partenaire de la teua dona o home o "rapte" simbòlic inconscient de la dona, que suposa la analogia simbòlica de l'Èdip, la transgressió al nostre pare per la possessió simbòlica de la nostra mare és on rau l'enamorament de la dona, i açò succeeix a cada acte en que s'ajunten tots tres o qualsevol persona simbòlicament pretendent de la nostra dona o que nosaltres la veiem així, pretendent, però no pot fer-se aquesta transgressió amb la simple voluntat sinó amb el desig i de vegades també amb el gaudi, és a dir amb el plaer i la naturalitat de la nostra falsa voluntat, és a dir, inconscientment per amor a la nostra dona o partenaire.
EliminaEn les dones passa a l'inrevés.
Ara ho he mirat al google i la traducció més correcta és el banquet o el simposi, però en aquesta pàgina per si no el tens l'he trobat en grec i en català-valencià:
ResponEliminahttp://books.google.cat/books?id=Z1n3by3S4vMC&pg=PA31&lpg=PA31&dq=el+convit&source=bl&ots=GDQHTVkHDJ&sig=USEn_yrQXFNzb2G22C4Gr0ul1BM&hl=ca&sa=X&ei=gGsAUOOmKcaBhQfoiqSBCA&ved=0CE4Q6AEwBA#v=onepage&q=el%20convit&f=false
Ja el tinc, com a El convit, Vicent. Me n'he llegit tres parts, i parla sobre l'amor, m'agrada molt! El que tu expliques és molt elevat per a mi.
EliminaHi ha un moment en que compara l'amor amb l'amistat, de fet i segur que et passa desapercebut quan Alcibíades arriba al banquet fa un elogi com amant de Sòcrates i aquest l'envia a Agató, com dient-li: Mira, Alcibíades, tu m'estàs lloant a mi perquè vols atreure l'atenció d'Agató, ves-te'n directament a ell i no em faces ser el catalitzador de la vostra futura unió...
EliminaL'amistat funciona igual que l'amor, per això la pansexualitat de que parlava Freud, el que passa és que donar el salt a la sexualitat és un acte de decisió del gaudi, estar més de grat amb el gaudi homo o hètero, o només probar o moltes coses diferents però no té res a veure si l'analitzem i el desbudellem l'amor amb el sexe. Tot i que quan va junt gaudi i amor i desig és el veritable amor.
Amor o passió efímera?. Avui m'estreno comentant un altre dels teus blogs :-)
ResponEliminaInteressant la reflexió d'en Vicent, tampoc acabo d'entendre la tercera figura, per què la parella no pot ser catalitzadora de l'amor?.
Audrey: passió efímera. Benvinguda al meu quart bloc! Jo tampoc he sentit a parlar mai de la necessitat d'una tercera figura, però sí de la necessitat de trencament.
EliminaDeu n'hi do Helena!, àvida lectora i escriptora...:-)
ResponEliminaA veure si en Vicent em respon....No sempre es fàcil saber quan és el moment del trencament.
Gràcies, Audrey, segur que el Vicent et contesta aviat.
EliminaJo crec que és el moment del trencament, o si més no quan jo trencaria quan ja s'ha perdut no l'amor, que quan el ho la deixes veuràs com sempre hi queda, sinó la tolerància, i en això els vells ens haurien d'ensenyar un munt, jo em vaig cansar de veure iaies que deien: _el meu Pep és així o aixà i quan el perdia per la seua mort no podia suportar-lo.
ResponEliminaL'amor de tant usar-lo (he, he, he... com diu la cançò) no es desgasta sinó que s'amaga com una bactèria al lloc més recóndit del nostre inconscient i és en base a prendre-s'ho com al principi buscant terceres persones, amistats etc. que pot tornar a fer-se visible, però el que es diu trencar quan ja s'ha perdut la dignitat per la manca de respecte.
Així ho crec jo, ara hi ha per a tot i per a tots els gustos amiga, com diria l'Helena Francis.
Una abraçada d'amic des de València.
L'Helena ha obert un tema interessant...
EliminaCert que l'amor sempre roman...Ara potser veig que el catalitzador de l'amor pot ser un @mic, persona propera, però segueixo sense veure-ho clar quan hi ha una parella. Sens dubte la manca de tolerància i respecte, portaria al trencament, per la pròpia estima.
Gràcies.
De res, mira, l'embaràs de Penia al final del llibre no és real sinó simbòlic, el fill es "l'amor" i el banquet és l'amor vist des del punt de mira de les dones, de fet és Diotima qui li conta a Sòcrates què és això de l'amor per a que ell ho explique, en definitiva des del punt de vista de les dones és la trama per a aconseguir que l'home s'enganxe o s'hi comprometa, i vist des del punt de vista del baró està molt ben explicat en l'Odissea, tot el llibre a banda d'altres qüestions és un re-enamorament, el d'Ulisses amb Penèlope, i la tercera persona és la que cal sempre inconscientment violentar, o transgredir per part del baró per a que la dona es torne a encendre la flama de l'amor, i aquesta tercera persona funciona amb l'analogia del Pare, del nostre pare atàvicament inscrit aquest procés en el complex d'Èdip, però només simbòlicament.
ResponEliminaCal fer constantment proves d'amor, el baró ha de fer constantment proves d'amor a la dona si vol que aquesta senta l'ammor, durant tota la vida, i aquesta ha de posar-li-les per a que el baró les supere.
A l'Odissea també està la trama que fan Atenea, Penèlop, i el fill d'Ulisses per a que aquest torne a reconquerir Penèlop.
Una forta abraçada i sobretot no llancem un amor per que pensem que ja és mort, és molt difícil matar l'amor.
Helena Francis
He, he, he... No, que és broma...
Vicent
Violentar o transgredir sempre inconscientment clar, no es pot fer a mala llet, que no hi resultaria ni als més freds. Això seria una potineria d'amor, mireu, hi ha certes parelles que busquen cabrejar-se per a trobar la reconciliació, és una altra manera de fer-lo conscient i per això en resulta però malament perquè es va perdent la dignitat i el respecte a cada bronca que si venen han de ser inconscients i no premeditades.
ResponEliminaI passa també de vegades quan hem estat molt de temps amb una persona i enamorats que ens fixem en una tercera, açò no és amor, al que o a la que volem o estimem és a la nostra, el que passa és que hi ha certes persones (i seria per a fer un llibre sencer) que no poden aguantar no sentir gaudi, i tenir una crisi amb la seua parella i quan aquesta passa, cosa normal en tota parella busquen posar el seu gaudi en una altra, per que no poden suportar estar amb amor però sense gaudi, açò pot ser atiat si hi ha una mala comunicació o bronques contínues, etc. I al final si hi ha pèrdua de respecte en la primera aquest amor pot triomfar, però és molt difícil. Normalment i ja vos dic és per a escriure un altre llibre, podem sentir gaudi per altres fora del matrimoni sense haver de pensar que tot i que no el sentim pel nostre home o dona no l'estimem, és a qui estimem però el gaudi dóna un passeig.
ResponEliminaEl que cal és si una persona vol o és el seu tarannà, quan troba un amor comprometre's en les crisis i en els bons moments.
Les crisis sempre les hi ha en tota relació, sistema, ens, etc.
M'agraden molt els dos últims comentaris, Vicent. Jo també penso que Ulisses es reenamora de Penèlope, després d'haver conegut Calypso.
EliminaSi l'amor, millor dit l'enamorament, és fort, no es pot matar, però si és un constipat sí!!!
L'últim comentari no l'havia llegit, és molt brillant.
EliminaGràcies pels comentaris Vicent, són molt interessants i donarien per una llarga conversa. Comprometre's amb tot el pack sencer, no tothom n'és capaç....
EliminaJo crec que hi ha quatre llibres en la Història de la Humanitat, després els altres arrapen un bocí d'allò ignot que aquest quatre no han explicat o no expressen i aquests quatre són per a mi, i sempre per a mi, l'Odissea, la Bíblia, el Convit, i La vida es sueño.
ResponEliminaSi he pogut ajudar, i no seria la primera ni la segona vegada per a que algú o alguna llance tota una relació de convivència per un malentés estaria molt ufà.
Una forta abraçada a totes dues i sobretot a tu Helena.
Vicent
Per a que no la llance...
ResponEliminaLapsus de l'inconscient del que no explicaré les meues raons, no venen al cas, he, he, he...
Ja s'entén, Vicent.
EliminaUna forta abraçada.
Helena
Ah! i açò val per al 80% de la població, els homes calents, però hi ha un 15 o 20% que són els freds per als que no val açò, aquests no s'enamoren però de cap de les maneres hem de menystenir-los, ells es comprometen fins a límits insospitats, i aquesta és la seua manera d'estimar, d'aimar, de voler, de gaudir, de desitjar i de viure amb el seu veritable amor, la seua dona o home, tant siguen homes com dones ells.
ResponEliminaJo no sóc així però en conec i els respecte i estime, tot i saber que el seu amor o amistat per mi és més del plànol d'allò racional.
Els homes freds són també bons, tot i que com en els calents hi ha de tot.
Mira, hi ha una frase que diu i amb el (sic.) íntegra:
L'amor és donar allò que no es té a qui no ho necessita i no és...
Pot haver-hi homes/dones que no s'enamorin?, suposo que sí..., les causes i determinacions poden ser tantes...
EliminaCom podem donar allò que no tenim? :-S potser no he entès el sentit de la frase...
Oferir seguretat per exemple plens de por, etc.
EliminaÉs, no vol dir que deixe res sense dir, que també, sinó que són com una mena de déus, són...
ResponEliminaI ara em posaré poètic i ja et deixe per hui que ja tens amb aquest 26 comentaris:
EliminaÉs l'enigma que s'amaga darrere l'altre, el dia en què només li posem un punt al final de la frase la Història haurà acabat.
Una forta abraçada i ara a treballar xicona
Vicent
Uf, jo em constipo molt sovint...
ResponEliminaAudrey: Oferir seguretat plens de por a qui pel fet de conèixer-te ja està tan feliç que no te gens de por, per exemple.
ResponEliminaO oferir-te a donar-li la vida sentint-lo i és quelcom que ni tu faries (exceptuant casos molt concrets i puntuals) a una persona que si tu perds la teua vida li fas un "tratge", és a dir, no ho necessita.
Saps Vicent, potser ara sí que t'entenc una miqueta més...., suposo que no som cent per cent segurs en tots els àmbits de la nostra vida i que potser el que donem va en relació amb qui ho rebs...Aixxx és complexe!. Gràcies Vicent...per la teva llum.
Elimina