Però deixa sempre, i és el que faig jo, però cadascun és un món, clar, lloc al misteri, a quelcom que no saps per què, hi ha quelcom que la poesia no pot donar ni ho sabem tot del seu servei. La realitat va fluctuant, no sé si te n'has adonat entre moments en que creiem tenir-ho tot ben sabut i moments en els que sembla que no sabem res, obrir, tancar, obrir, tancar, obrir, tancar... Aquesta és la dialèctica de la Història i de l'individu i en cada obertura i tancament una resta de quelcom nou entra a la nostra xarxa.
Una forta abraçada i pensa que TU ets IMPORTANT però no ets poeta, fas poesia. No caigues en les xarxes de l'ésser. Tot i que sempre en tancar la realitat caiguem en l'ésser, tot i que jo no m'eternitzaria en ell clar. L'equilibri entre ésse i tenir i en el punt mitjà és el misteri.
I a eixe misteri o a la conjunció entre el tancament masculí, l'obertura femenina i el misteri digues-li si vols, jo li dic així Déu, en tot cas es la Santíssima Trinitat, Pare, Fill i Esperit Sant i en el centre l'estabilitat, Déu, l'ànima de qui més volem, etc.
No en mi tampoc no es qüestió de creure o no, això seria com dir Soc..., jo m'imagine un mon simbòlic, un imaginari i un real que diu Lacan, la trinitat que rau en Plató, Freud amb el seu id, jo i superjo, o en els indús amb Brahma, Shiva i Visnú, o els àrabs o els xinesos, la trinitat és l'únic punt en comú, principi de vida, principi de mort i amor si vols. No és "jo crec", sinó que és el que jo he viscut, sentit. Però sé que hi ha ateus, creients, episcopalians, testimonis de Jehovà, marxistes, butaners, bombers, estudiants, etc. I cadascun veu el món a la seua manera obviament i no sóc jo ningú per a fer-los veure el meu. Només que la democràcia val per a tolerar-nos i expresar-nos, no per a comprendre'ns ni viure el que l'altre ens vol dir, sinó per a si més no oir-lo que no entendre'l. Fent una altra vegada una mica de poesia haig de dir-te que quan veig eixos folls que van amb el seu carret de Mercadona parlants a soles i amb el seu món d'esperits, de fantasmes i al·lucinacions sent una miqueta d'admiració i per què no dir-ho, de desig de en certa manera ser així, estan davant de la vida completíssimament sols i no necessiten ningú i només el que nosaltres llancem a les escombraries i viuen sense por ni vergonya. Són l'exemple de que l'Home és gran, tot i que perible, clar.
Comprendre el tot de les coses és el que passa en un instant, però un instant que perdura. Per exemple, la primera vegada que he entrat dins un quadre, o dins d'un poema. Gràcies, Imma.
Costa molt arribar a l'afirmació d'aquest poema, sempre he sigut conscient de la importància de les paraules i no tant dels sentits que amaguen. Suposo que, com diu el Vicent, aprenem i desaprenem al mateix temps i és molt difícil que perduri el coneixement absolut.
Però deixa sempre, i és el que faig jo, però cadascun és un món, clar, lloc al misteri, a quelcom que no saps per què, hi ha quelcom que la poesia no pot donar ni ho sabem tot del seu servei.
ResponEliminaLa realitat va fluctuant, no sé si te n'has adonat entre moments en que creiem tenir-ho tot ben sabut i moments en els que sembla que no sabem res, obrir, tancar, obrir, tancar, obrir, tancar...
Aquesta és la dialèctica de la Història i de l'individu i en cada obertura i tancament una resta de quelcom nou entra a la nostra xarxa.
Una forta abraçada i pensa que TU ets IMPORTANT però no ets poeta, fas poesia. No caigues en les xarxes de l'ésser. Tot i que sempre en tancar la realitat caiguem en l'ésser, tot i que jo no m'eternitzaria en ell clar.
L'equilibri entre ésse i tenir i en el punt mitjà és el misteri.
Vicent
I a eixe misteri o a la conjunció entre el tancament masculí, l'obertura femenina i el misteri digues-li si vols, jo li dic així Déu, en tot cas es la Santíssima Trinitat, Pare, Fill i Esperit Sant i en el centre l'estabilitat, Déu, l'ànima de qui més volem, etc.
ResponEliminaUf, Vicent, jo no crec pas! M'agrada això que dius que no sóc poeta. Ni tan sols faig poesia, només poemes, crec.
EliminaNo en mi tampoc no es qüestió de creure o no, això seria com dir Soc..., jo m'imagine un mon simbòlic, un imaginari i un real que diu Lacan, la trinitat que rau en Plató, Freud amb el seu id, jo i superjo, o en els indús amb Brahma, Shiva i Visnú, o els àrabs o els xinesos, la trinitat és l'únic punt en comú, principi de vida, principi de mort i amor si vols.
ResponEliminaNo és "jo crec", sinó que és el que jo he viscut, sentit. Però sé que hi ha ateus, creients, episcopalians, testimonis de Jehovà, marxistes, butaners, bombers, estudiants, etc. I cadascun veu el món a la seua manera obviament i no sóc jo ningú per a fer-los veure el meu.
Només que la democràcia val per a tolerar-nos i expresar-nos, no per a comprendre'ns ni viure el que l'altre ens vol dir, sinó per a si més no oir-lo que no entendre'l.
Fent una altra vegada una mica de poesia haig de dir-te que quan veig eixos folls que van amb el seu carret de Mercadona parlants a soles i amb el seu món d'esperits, de fantasmes i al·lucinacions sent una miqueta d'admiració i per què no dir-ho, de desig de en certa manera ser així, estan davant de la vida completíssimament sols i no necessiten ningú i només el que nosaltres llancem a les escombraries i viuen sense por ni vergonya. Són l'exemple de que l'Home és gran, tot i que perible, clar.
Una abraçada
Vicent
Sí, Vicent, l'home és una cosa molt gran en una de molt petita, hi estic d'acord.
EliminaCosta molt entendre moltes de les coses, si tu has arribat a entendre tot de totes has arribat molt lluny. Bonica poesia.
ResponEliminaComprendre el tot de les coses és el que passa en un instant, però un instant que perdura. Per exemple, la primera vegada que he entrat dins un quadre, o dins d'un poema.
EliminaGràcies, Imma.
I ara ja comprens aquest tot?
ResponEliminaQue és per a tu el tot?
Bon diumenge, Helena.
Gemma: el tot és l'absolut, el sublim, l'emoció. En l'art i en la vida.
EliminaCosta molt arribar a l'afirmació d'aquest poema, sempre he sigut conscient de la importància de les paraules i no tant dels sentits que amaguen. Suposo que, com diu el Vicent, aprenem i desaprenem al mateix temps i és molt difícil que perduri el coneixement absolut.
ResponEliminaSílvia,
Eliminaa mi no em costa d'arribar a aquesta afirmació, mai m'han seduït com amb les paraules, per exemple. Són màgiques!