Suposo que l'amor no és útil més enllà d'un mateix. Quanta la raó que guarda aquest poema, els errors són creatius, i tanta por que fan. Gaudeamus igitur!
Sílvia, la Virginia Woolf deia que un èxit porta a un altre èxit, l'altre punt de vista! Els errors són creatius, però ningú els vol per a ell, quina paradoxa.
Alegrem-nos-en doncs! Jo de jove com que sempre he necessitat un discurs m'imaginava ser un escriptor famós i que tenia molts admiradors que em seguien i em preguntaven i jo era el centre de totes les reunions i mira vés per on m'ho imaginava quan estava al vàter fent les meues necessitats, en eixos moments de gaudi i solitud, he, he, he... i vaig saber que això volia dir quelcom!
Sempre és millor estimar que ser estimat, pensar que volem un amic a que els amics ens vulguen, creu-me, ja ho va dir Hermann Hess és millor estimar que ser estimat.
Una abraçada d'un amic que t'aprecia i molt per la teua tolerància i humanitat.
Vicent, Thomas Mann, basant-se en Plutarc, també afirma que és millor estimar que ser estimat. El millor, crec, és estimar i que t'estimin, tocar de peus a terra i volar.
Sí, però no penses que es vola tant estimant, eh! si no hi haguera mecanismes per a poder estar de peus a terra i més que quan no estimem, no sé on arribaria el vol. L'amor et centra molt més, et deixa en pau amb tu mateix, et fa lliure, tot i saber que estem lligats a la presó de la realitat i no lligats sinó que ens ensenya a posar límits que acceptem de bon grat.
Però sí, estic d'acord amb tu tocar de peus a terra i volar. Les dues coses alhora, però alhora no una darrere d'una altra i eixa és la gran contradicció paradoxal que arribes a comprendre enamorat, el misteri, si vols Déu, digues-li com vulgues...
L'experiència de l'amor tot i que siga no correspost és el més enriquidor i t'obre portes a altres amors si no és correspost, creu-me tot i que no és el teu cas, però mira, jo vaig enamorar-me de l'amor amb una companya de faena i ella, clar, no em corresponia, però finalment vaig trobar la meua dona, em va obrir el digues-li si vols "xacra" de l'amor, ja sé que els més científics em matarien si pogueren, he, he, he...
I la meua dona era una persona diametralment oposada a la primera de la que jo creia estar enamorat, jo ho estava de les paraules, del meu discurs, de mí, de l'amor, el que passa és que en Occident de tan perduts com estem no sabem gairebé ningú quin tipus d'home o dona ens agrada i ens enamorem una volta ha passat el temps amb la persona triada, i els poetes ens casem normalment amb mudetes, has vist la pel·lícula "Andrei Rublev"? parla d'açò precisament. El que s'enamora de les paraules sol i sempre sol, buscar una persona més parca, i així sol passar, jo creia que m'agradaven les dones sueques, i precisament no eren les que m'agradaven, havia estat l'imperatiu patern el Fes açò del gran Altre, de la societat qui m'ho exhortava. En fi, que ja es veurà, la vida és llarga, eterna...
Si vols saber el misteri, perquè és tot un misteri, el de la formació del nostre "Jo" ves al bloc "Desescrits de psicoanàlisi lacaniana" que hi ha enllaç al meu bloc com Desescrits, és el de Miquel Bassols, psicoanalista lacanià de Barcelona, i mira l'article "Tu yo no es tuyo" del 4-10-11 al seu arxiu del bloc. No té desperdici.
Suposo que l'amor no és útil més enllà d'un mateix. Quanta la raó que guarda aquest poema, els errors són creatius, i tanta por que fan. Gaudeamus igitur!
ResponEliminaSílvia,
Eliminala Virginia Woolf deia que un èxit porta a un altre èxit, l'altre punt de vista! Els errors són creatius, però ningú els vol per a ell, quina paradoxa.
Alegrem-nos-en doncs!
ResponEliminaJo de jove com que sempre he necessitat un discurs m'imaginava ser un escriptor famós i que tenia molts admiradors que em seguien i em preguntaven i jo era el centre de totes les reunions i mira vés per on m'ho imaginava quan estava al vàter fent les meues necessitats, en eixos moments de gaudi i solitud, he, he, he... i vaig saber que això volia dir quelcom!
Sempre és millor estimar que ser estimat, pensar que volem un amic a que els amics ens vulguen, creu-me, ja ho va dir Hermann Hess és millor estimar que ser estimat.
Una abraçada d'un amic que t'aprecia i molt per la teua tolerància i humanitat.
Des de Valènica
Vicent
Vicent,
EliminaThomas Mann, basant-se en Plutarc, també afirma que és millor estimar que ser estimat. El millor, crec, és estimar i que t'estimin, tocar de peus a terra i volar.
Sí, però no penses que es vola tant estimant, eh! si no hi haguera mecanismes per a poder estar de peus a terra i més que quan no estimem, no sé on arribaria el vol.
EliminaL'amor et centra molt més, et deixa en pau amb tu mateix, et fa lliure, tot i saber que estem lligats a la presó de la realitat i no lligats sinó que ens ensenya a posar límits que acceptem de bon grat.
Però sí, estic d'acord amb tu tocar de peus a terra i volar. Les dues coses alhora, però alhora no una darrere d'una altra i eixa és la gran contradicció paradoxal que arribes a comprendre enamorat, el misteri, si vols Déu, digues-li com vulgues...
Vicent
L'experiència de l'amor tot i que siga no correspost és el més enriquidor i t'obre portes a altres amors si no és correspost, creu-me tot i que no és el teu cas, però mira, jo vaig enamorar-me de l'amor amb una companya de faena i ella, clar, no em corresponia, però finalment vaig trobar la meua dona, em va obrir el digues-li si vols "xacra" de l'amor, ja sé que els més científics em matarien si pogueren, he, he, he...
ResponEliminaI la meua dona era una persona diametralment oposada a la primera de la que jo creia estar enamorat, jo ho estava de les paraules, del meu discurs, de mí, de l'amor, el que passa és que en Occident de tan perduts com estem no sabem gairebé ningú quin tipus d'home o dona ens agrada i ens enamorem una volta ha passat el temps amb la persona triada, i els poetes ens casem normalment amb mudetes, has vist la pel·lícula "Andrei Rublev"? parla d'açò precisament.
EliminaEl que s'enamora de les paraules sol i sempre sol, buscar una persona més parca, i així sol passar, jo creia que m'agradaven les dones sueques, i precisament no eren les que m'agradaven, havia estat l'imperatiu patern el Fes açò del gran Altre, de la societat qui m'ho exhortava. En fi, que ja es veurà, la vida és llarga, eterna...
Vicent,
Eliminajo no penso enamorar-me de ningú que no sigui poeta, ho tinc molt clar.
Els poetes són gent sensible i intel·ligent. Tu també. Te'n mereixes un!
EliminaL'endogàmia em sembla una meravella!
EliminaSi vols saber el misteri, perquè és tot un misteri, el de la formació del nostre "Jo" ves al bloc "Desescrits de psicoanàlisi lacaniana" que hi ha enllaç al meu bloc com Desescrits, és el de Miquel Bassols, psicoanalista lacanià de Barcelona, i mira l'article "Tu yo no es tuyo" del 4-10-11 al seu arxiu del bloc.
EliminaNo té desperdici.
Helena compte amb els poetes que ja saps el que deia Nietsche en boca de Zaratustra!!!
ResponEliminaJoana,
Eliminano en tinc ni idea! Me'n fas cinc cèntims?
Segons ell els poetes som uns mentiders!!!
ResponEliminaI segons Baltassar Porcel, ell només deia la veritat en els seus llibres.
EliminaDe seguida que pugui em llegeixo el conte!