Ostres, Helena, has tornat carregada d'energia. I és que de vegades es pot esdevenir el tot, aquí en tenim la prova. La poesia pot convertir les aspes en braços, els molins en gegants, pots ser el vent que mou o l'aspa que es mou. Tot depèn de la perspectiva i del moment. M'agrada molt.
Si no vaig errat aquest vers ha de ser quelcom especial per a tu, perquè ho és per a mi i en certa manera en una relació d'amistat sempre hi ha per les dues parts una mica el mateix, com en una roïna relació, i si te n'adones d'això parles, que ja ho deia Hegel, és de que podem estar en molts llocs, ser moltes persones en una mateixa, el nostre jo no és nostre que diu el títol d'un llibre de Miquel Bassols, psicoanalista català, el nostre jo l'anem fent amb l'Altre que Jung anomenava l'inconscient col·lectiu i jo anomene allò màgic, allò que sura entre tots, entre tothom i té de màgic el que no es pot ni capturar ni analitzar, és inconscient col·lectiu sense arribar a ser-ho, perquè la diferència entre Jung i Freud o Lacan és que per aquests darrers quan quelcom es diu, es pronúncia, s'escriu, mor. No som res, existim i no com el resultat d'una llefiscosa història però tampoc com quelcom fix, per això podem comprendre tothom menys el veritable nostre altre, eixe sempre és un enigma, fins que el descobrim, el desemmascarem, i morim si més no en gran mesura. Tu saps que Nietzsche retreia al Quixot l'haver-se doblegat a l'hora de la seua mort, ell va fer el mateix, mira els darrers versos de la seua vida:
Acudisc a tu Mare de Déu, que somrient penges sobre la meua capçalera, acudisc a tu en aquests moments d'horrible humiliació i encara espere que em somrigues. Abraceu qualsevol fe, sempre he advocat per això, però en tenir un moment rebeleu-vos, doncs és tan necessari rebelar-se com seguir vius. Només hi ha una decadència, creieu-me, la relaxació constant de la voluntat. Ja els meus genolls no em sostenen.
I tot i que molts diuen que va ser Elisabet la seua germana qui va escriure aquest darrer llibre, per a mi Nietzsche va ser el Quixot alemany, sols que dos segles i mig més tard.
Però no et pares en Nietzsche, deia Machado que hi ha una segona innocència que rau en no creure en res.
Cal sempre posar límits, cosa que el Quixot i Nietzsche no volien, la família per exemple, ja siga la natural malgrat que un es duga malament o bé amb els seus pares i germans, però és fonamental tenir una base, o la creada amb una relació de marit, muller i fills. Cal posar límits sempre, i a ells, a tots dos els els va posar la malaltia i la mort, el darrer límit per intentar trencar els valors més importants, els eixos de les persones, d'ells mateixos.
Vicent: si Nietzsche no creia, què hi fa aquí la Mare de Déu?
Els límits ajuden, és veritat. No havia pensat en la família, però m'adono que és com tu ho dius. Les famílies donen el que no es pot comprar amb diners.
Acudisc a tu Mare de Déu que somrient penges sobre la meua capçalera Mare de eixe Déu que no he admés en la meua jovenesa ni ara l'admet en aquests moments d'horrible humiliació...
Com que l'havia fet de memòria m'havia deixat açò. Nietzsche és el de la mort de Déu, la identificació contra l'altre o el Pare és Freud i Marx és semblant en aquest aspecte, és el de la identificació del discurs histèric, ell deia de l'oprimit contra el de l'amo que deia ell, el capitalista que diu Lacan. Tots tres han conformat l'Occident modern. Però s'haurien de llegir als quaranta anys perquè són tendents a la confusió si fas una mala interpretació.
I efectivament, la figura paterna o materna, Déu, l'autoritat, la família configuren el nostre eix. Això no vol dir que hàgem de ser anyells que ens dobleguem davant de qualsevol que se'ns pose en el discurs de l'amo davant de nosaltres. De vegades semblaré el que abans s'anomenava "facha" pero és que cal tenir collons o ovaris per a enfrontar-se amb segons qui i què que pot anar en contra dels nostres interessos.
No és que siga roí ni bo el patriarcalisme sinó que el comés còsmic de la dona es enfrontar-se a l'home com a discurs de l'amo, com l'Home a Déu o els homosexuals a l'homòfob o els negres als blancs, sense que l'existència dels blancs, homòfobs no beligerants sinó que senten com tothom l'angoixa de castració, l'Home o Déu siga roïna o dolent simplement la dona té aquest comés.
Lògicament, ets una dona, i t'has compromés en el teu discurs, però per a mi que sóc home, no ho és de tan roí, comprens? és allò de la lluita de classes de Marx, per exemple mon pare era l'eix de la meua família, mai no em va esbatussar ni humiliar, i va ser un bon pare, però la seua concepció, tot i ser un home modern que s'hi va adaptar va ser anterior a Nietzsche que va dir El Pare ha mort o Déu ha mort, ell era dels homes d'abans per això jo estic a cavall entre els segles, comprenc la Història perquè he vist el Pare, Déu viu i mort i he sobreviscut al gran magnicidi. Fer-lo tornar? suposaria un feixisme, no fer-lo tornar? suposaria la fi de la Història, solució, No, no em demanes solucions, no les hi ha, la vida seguira potser amb nous valors simbòlics, tot i que sempre hi haurà qui vulga tornar a posar la figura paterna o materna ja mortes, aquests hem de témer-los però també hem de témer viure sense eix. És tot una pregunta:
Com ja et vaig dir un nou valor simbòlic pot ser la literatura, una nova cocepció de la poesia, del símptoma de cadascun, la llibertat com a nou Pare potser.
A aquest camí Lacan li diu el discurs de l'anailista, a la meta el discurs de l'amo i la mateixa lluita contra el discurs de l'amo el discurs histèric, després està el de la ciència o universitari i el capitalista que és el del que trau plusvàlua amb el treball d'un altre o qui va a comprar-se un televisor, etc.
Una mica hem d'estar en tots els cinc discursos durant el dia, tot i que sempre triem un què és en el que més còmode estem i això val per al sexe, la política, el poder, la lluita, la felicitat, etc.
Ara, com hi ha masclistes, feministes, socialdemòcrates, capitalistes, etc. cada un ha de pesar en de la seua manera, aquest és el meu pensament només. I dir-te que jo vaig a manifestacions i estic en CCOO, però no com un SÓC comunista sinó com una dona en contra de l'home o com un catalano-parlant en contra del castellano-parlant, o com un negre en contra del blanc, en el meu cas com un assalariat en contra del capital, que és el meu CONTRARI natural.
Però tu has de trobar les teues respostes és clar, no podem dir mai "si tots fórem com jo..." o "si haguera mil com eixe..."
M'encanta aquest poema..., mentre el llegia me'l imaginava, les aspes, els molins, els gegants...Desprén seguretat, plenitut!. Força que dóna fruïts, com el la farina del teu poema. Suposo que recull metàfores personals.
Se m'ha esborrat un comentari i ja no me'n recorde el que t'havia posat però bàsicament que el CAMÍ femení és el més important allò que orient ha paït en contra de la META masculina, sempre hi ha un amo i hem de lluitar contra ell però com diu Lacan matar-lo és posar un altre amo tan roí com l'anterior i tornar a començar la vida des de zero, el CAMÍ abans que la meta.
Més o menys volia dir això, t'he posat en majúscules les paraules clau per a que vages directament a elles perquè eren la base del meu comentari. Però cadascun és un món clar.
Se t'ha esborrat el comentari però em sembla que l'he llegit al correu.
Jo sóc molt catalanista, però de tota la resta puc preferir el camí a la meta que dius tu. Kundera diu que igualar botxí i víctima és l'infern, de totes maneres.
Jo m'hi vaig identificar amb Kundera, el va nàixer a una dictadura i jo també, i em vaig identificar amb el seu llibre "La immortalitat" ell venia d'un infern del Pare, i entrava a un infern del Buit, a l'igual que jo, però no va entendre que no és igualar-los sinó pensar que en certa manera i al cap del dia tots som amos, jo sí tinc faena sóc amo de qui no la té o si tinc un fill del meu fill o si sóc castellano-parlant del catalano-parlant quan no l'entenc, si sóc cap sóc amo del meu subordinat, o si vaig al mercat sóc amo de la dona o home que em serveix tot i que siga per un minut. Però hem de lluitar sempre, i és el que no va entendre, per la seua identificació en contra d'allò que li oprimia, el comunisme, que hem de lluitar sempre contra l'amo, tot i ser el que més ens estimem, perquè sense amo no som res, i llegeix amo com fe, amo sóc jo de mi mateix. Però és molt complicat d'explicar sense que et confonguen amb un masclista o un feixista o un homòfob per una banda o amb un feminista, un comunista o un homosexual, etc. per una altra. Viure com esclau i retrobar la llibertat com ens va passar a mi i a Kundera és un trau molt gros, i jo vaig haver de passar per una teràpia psicoanalítica, del millor que he fet en la meua vida. He comprés el món, tot i que m'he adonat que estic sol. Però tots estem sols creu-me.
I ja et deixe per hui que em veuràs com el iaio castanyueles contant les batalletes que va fer al Vietnam o a Cuba, he, he, he...
Molt bo això de l'amo de la dona o home que et serveix al mercat: jo treballo a una biblioteca i mai ho havia pensat així! Només em molesta que m'obliguin a parlar en castellà.
Jo per la meua part parle en català-valencià a la meua faena i a la gent que no conec i ací a València i et puc assegurar que el 40 o 30 per cent de la gent m'hi respon, cal construir, no fer una politica tot i que és també necessària, però no fer per regla general la del discurs histèric, la de tombar, sinó la de construir, jo parle amb tota normalitat, és a dir no des del discurs histèric sinó des del de l'amo en català-valencià, jo tinc la llengua en mi normalitzada, tot i que sempre hi ha algú que hem fa baixar a l'histèric perquè em diu que no té perquè saber-la etc. però gràcies a Déu em passa tres o quatre vegades a l'any i ni això. Ara amb la gent que conec ja m'adapte al que parlen. I com que parle molt de temps més amb la gent desconeguda que amb la coneguda faig servir la llengua en un 80%al cap del dia. Es pot ser amo (tot i que no es bo ser-ho constantment sinó que cal xafar tots els discursos al cap del dia, per a poder assaborir-los, el bo en contrast amb el roí) sent esclau i esclau sent amo. El què em va fotre i li ho vaig dir a l'enllaç sindical de la meua faena és que la pancarta que vam encapçalar ahir estava en castellà, però ni cas, ell està en el seu discurs de l'amo gairebé sempre menys quan "ES" treballador assalariat, jo tinc més facetes d'esclau que ell, és gairebé un home fred, dels que ja t'he parlat. Però va haver una gran influència del català-valencià en la gent que hi va anar, la normalització tot i que semble el contrari ha fet quelcom també a València, si més no en quant a la gent que coneix la llengua, en resum, que la llengua es manté igual que als anys 70 i és més emprada en alguns llocs on no s'hi feia servir, tot i que també hi ha "fronts" que s'afebleixen. Els valencians a colps però hi resistim a la substitució.
I ara ja torne a l'asil que m'han telefonat que ja està la "papilla".
Ara, que no voldria, pel que has dit de Kundera que pensares que el meu discurs és relativista, cal tenir clar què és el bé per a tu i què és el mal, mira't el meu article "Controvèrsies entre el bé i el mal" i normalment ningú no t'ho pot donar que no siga la teua educació, els teus pares, els teus estudis i sobretot el que a tu espontàniament et nasca, una altra cosa seria un rentat de cervell, el que has de fer dels altres és agafar allò bo, no el que done un canvi dràstic a la teua vida. Per exemple si identifiques com a roí el baró tindràs problemes a no ser que a la teua família tingues un pare o una mare feminista, aleshores fer una altra cosa que no et nasquera seria el rentat.
No sé si m'entens, sigues tu mateixa i això passa per la teua família, els amics, etc. tot i que de tant en tant xoquem, però procura que no hi haja un xoc diametral, per l'amor de Déu.
Ostres, Helena, has tornat carregada d'energia. I és que de vegades es pot esdevenir el tot, aquí en tenim la prova. La poesia pot convertir les aspes en braços, els molins en gegants, pots ser el vent que mou o l'aspa que es mou. Tot depèn de la perspectiva i del moment. M'agrada molt.
ResponEliminaSílvia: mentre tornava pensava el poema, i m'abstreia tant que em renyaven per no estar atenta. Em sol passar!
EliminaNo sé si es pot, jo vull esdevenir el tot. Almagro és una delícia, per cert.
Si no vaig errat aquest vers ha de ser quelcom especial per a tu, perquè ho és per a mi i en certa manera en una relació d'amistat sempre hi ha per les dues parts una mica el mateix, com en una roïna relació, i si te n'adones d'això parles, que ja ho deia Hegel, és de que podem estar en molts llocs, ser moltes persones en una mateixa, el nostre jo no és nostre que diu el títol d'un llibre de Miquel Bassols, psicoanalista català, el nostre jo l'anem fent amb l'Altre que Jung anomenava l'inconscient col·lectiu i jo anomene allò màgic, allò que sura entre tots, entre tothom i té de màgic el que no es pot ni capturar ni analitzar, és inconscient col·lectiu sense arribar a ser-ho, perquè la diferència entre Jung i Freud o Lacan és que per aquests darrers quan quelcom es diu, es pronúncia, s'escriu, mor.
ResponEliminaNo som res, existim i no com el resultat d'una llefiscosa història però tampoc com quelcom fix, per això podem comprendre tothom menys el veritable nostre altre, eixe sempre és un enigma, fins que el descobrim, el desemmascarem, i morim si més no en gran mesura.
Tu saps que Nietzsche retreia al Quixot l'haver-se doblegat a l'hora de la seua mort, ell va fer el mateix, mira els darrers versos de la seua vida:
Acudisc a tu Mare de Déu, que somrient penges sobre la meua capçalera, acudisc a tu en aquests moments d'horrible humiliació i encara espere que em somrigues. Abraceu qualsevol fe, sempre he advocat per això, però en tenir un moment rebeleu-vos, doncs és tan necessari rebelar-se com seguir vius.
Només hi ha una decadència, creieu-me, la relaxació constant de la voluntat.
Ja els meus genolls no em sostenen.
I tot i que molts diuen que va ser Elisabet la seua germana qui va escriure aquest darrer llibre, per a mi Nietzsche va ser el Quixot alemany, sols que dos segles i mig més tard.
Però no et pares en Nietzsche, deia Machado que hi ha una segona innocència que rau en no creure en res.
Molt bo el poema, tots som un poc tot.
Una abraçada
Vicent
Cal sempre posar límits, cosa que el Quixot i Nietzsche no volien, la família per exemple, ja siga la natural malgrat que un es duga malament o bé amb els seus pares i germans, però és fonamental tenir una base, o la creada amb una relació de marit, muller i fills.
EliminaCal posar límits sempre, i a ells, a tots dos els els va posar la malaltia i la mort, el darrer límit per intentar trencar els valors més importants, els eixos de les persones, d'ells mateixos.
Vicent: si Nietzsche no creia, què hi fa aquí la Mare de Déu?
EliminaEls límits ajuden, és veritat. No havia pensat en la família, però m'adono que és com tu ho dius. Les famílies donen el que no es pot comprar amb diners.
Acudisc a tu Mare de Déu que somrient penges sobre la meua capçalera Mare de eixe Déu que no he admés en la meua jovenesa ni ara l'admet en aquests moments d'horrible humiliació...
ResponEliminaCom que l'havia fet de memòria m'havia deixat açò. Nietzsche és el de la mort de Déu, la identificació contra l'altre o el Pare és Freud i Marx és semblant en aquest aspecte, és el de la identificació del discurs histèric, ell deia de l'oprimit contra el de l'amo que deia ell, el capitalista que diu Lacan.
Tots tres han conformat l'Occident modern. Però s'haurien de llegir als quaranta anys perquè són tendents a la confusió si fas una mala interpretació.
Vicent
I efectivament, la figura paterna o materna, Déu, l'autoritat, la família configuren el nostre eix. Això no vol dir que hàgem de ser anyells que ens dobleguem davant de qualsevol que se'ns pose en el discurs de l'amo davant de nosaltres. De vegades semblaré el que abans s'anomenava "facha" pero és que cal tenir collons o ovaris per a enfrontar-se amb segons qui i què que pot anar en contra dels nostres interessos.
ResponEliminaVicent
Sí que calen pebrots per enfontrar-te al patrialcalisme, Vicent.
EliminaNo és que siga roí ni bo el patriarcalisme sinó que el comés còsmic de la dona es enfrontar-se a l'home com a discurs de l'amo, com l'Home a Déu o els homosexuals a l'homòfob o els negres als blancs, sense que l'existència dels blancs, homòfobs no beligerants sinó que senten com tothom l'angoixa de castració, l'Home o Déu siga roïna o dolent simplement la dona té aquest comés.
EliminaVicent
Vicent, per a mi sí que és dolent el patriarcalisme.
EliminaLògicament, ets una dona, i t'has compromés en el teu discurs, però per a mi que sóc home, no ho és de tan roí, comprens? és allò de la lluita de classes de Marx, per exemple mon pare era l'eix de la meua família, mai no em va esbatussar ni humiliar, i va ser un bon pare, però la seua concepció, tot i ser un home modern que s'hi va adaptar va ser anterior a Nietzsche que va dir El Pare ha mort o Déu ha mort, ell era dels homes d'abans per això jo estic a cavall entre els segles, comprenc la Història perquè he vist el Pare, Déu viu i mort i he sobreviscut al gran magnicidi.
EliminaFer-lo tornar? suposaria un feixisme, no fer-lo tornar? suposaria la fi de la Història, solució, No, no em demanes solucions, no les hi ha, la vida seguira potser amb nous valors simbòlics, tot i que sempre hi haurà qui vulga tornar a posar la figura paterna o materna ja mortes, aquests hem de témer-los però també hem de témer viure sense eix.
És tot una pregunta:
Què es pot fer en pau?
Una abraçada de
Vicent
Com ja et vaig dir un nou valor simbòlic pot ser la literatura, una nova cocepció de la poesia, del símptoma de cadascun, la llibertat com a nou Pare potser.
EliminaVicent
Està molt bé la pau, Vicent, però no pas resignar-se ignominiosament, ni ser "chaste, obedient and silent", que deien a la carrera.
EliminaA aquest camí Lacan li diu el discurs de l'anailista, a la meta el discurs de l'amo i la mateixa lluita contra el discurs de l'amo el discurs histèric, després està el de la ciència o universitari i el capitalista que és el del que trau plusvàlua amb el treball d'un altre o qui va a comprar-se un televisor, etc.
EliminaUna mica hem d'estar en tots els cinc discursos durant el dia, tot i que sempre triem un què és en el que més còmode estem i això val per al sexe, la política, el poder, la lluita, la felicitat, etc.
Ara, com hi ha masclistes, feministes, socialdemòcrates, capitalistes, etc. cada un ha de pesar en de la seua manera, aquest és el meu pensament només.
I dir-te que jo vaig a manifestacions i estic en CCOO, però no com un SÓC comunista sinó com una dona en contra de l'home o com un catalano-parlant en contra del castellano-parlant, o com un negre en contra del blanc, en el meu cas com un assalariat en contra del capital, que és el meu CONTRARI natural.
Però tu has de trobar les teues respostes és clar, no podem dir mai "si tots fórem com jo..." o "si haguera mil com eixe..."
Un petó d'amic de
Vicent
M'encanta aquest poema..., mentre el llegia me'l imaginava, les aspes, els molins, els gegants...Desprén seguretat, plenitut!. Força que dóna fruïts, com el la farina del teu poema. Suposo que recull metàfores personals.
ResponEliminaMoltes gràcies, Audrey. Vull ser el sol i la lluna alhora, és que hi ha més al darrere del poema, el seu llevat.
EliminaSe m'ha esborrat un comentari i ja no me'n recorde el que t'havia posat però bàsicament que el CAMÍ femení és el més important allò que orient ha paït en contra de la META masculina, sempre hi ha un amo i hem de lluitar contra ell però com diu Lacan matar-lo és posar un altre amo tan roí com l'anterior i tornar a començar la vida des de zero, el CAMÍ abans que la meta.
ResponEliminaMés o menys volia dir això, t'he posat en majúscules les paraules clau per a que vages directament a elles perquè eren la base del meu comentari. Però cadascun és un món clar.
Vicent
Se t'ha esborrat el comentari però em sembla que l'he llegit al correu.
EliminaJo sóc molt catalanista, però de tota la resta puc preferir el camí a la meta que dius tu. Kundera diu que igualar botxí i víctima és l'infern, de totes maneres.
En saps molt!
Jo m'hi vaig identificar amb Kundera, el va nàixer a una dictadura i jo també, i em vaig identificar amb el seu llibre "La immortalitat" ell venia d'un infern del Pare, i entrava a un infern del Buit, a l'igual que jo, però no va entendre que no és igualar-los sinó pensar que en certa manera i al cap del dia tots som amos, jo sí tinc faena sóc amo de qui no la té o si tinc un fill del meu fill o si sóc castellano-parlant del catalano-parlant quan no l'entenc, si sóc cap sóc amo del meu subordinat, o si vaig al mercat sóc amo de la dona o home que em serveix tot i que siga per un minut.
ResponEliminaPerò hem de lluitar sempre, i és el que no va entendre, per la seua identificació en contra d'allò que li oprimia, el comunisme, que hem de lluitar sempre contra l'amo, tot i ser el que més ens estimem, perquè sense amo no som res, i llegeix amo com fe, amo sóc jo de mi mateix.
Però és molt complicat d'explicar sense que et confonguen amb un masclista o un feixista o un homòfob per una banda o amb un feminista, un comunista o un homosexual, etc. per una altra.
Viure com esclau i retrobar la llibertat com ens va passar a mi i a Kundera és un trau molt gros, i jo vaig haver de passar per una teràpia psicoanalítica, del millor que he fet en la meua vida. He comprés el món, tot i que m'he adonat que estic sol.
Però tots estem sols creu-me.
I ja et deixe per hui que em veuràs com el iaio castanyueles contant les batalletes que va fer al Vietnam o a Cuba, he, he, he...
Un fort petó d'amic
Vicent
Molt bo això de l'amo de la dona o home que et serveix al mercat: jo treballo a una biblioteca i mai ho havia pensat així! Només em molesta que m'obliguin a parlar en castellà.
ResponEliminaJo per la meua part parle en català-valencià a la meua faena i a la gent que no conec i ací a València i et puc assegurar que el 40 o 30 per cent de la gent m'hi respon, cal construir, no fer una politica tot i que és també necessària, però no fer per regla general la del discurs histèric, la de tombar, sinó la de construir, jo parle amb tota normalitat, és a dir no des del discurs histèric sinó des del de l'amo en català-valencià, jo tinc la llengua en mi normalitzada, tot i que sempre hi ha algú que hem fa baixar a l'histèric perquè em diu que no té perquè saber-la etc. però gràcies a Déu em passa tres o quatre vegades a l'any i ni això. Ara amb la gent que conec ja m'adapte al que parlen. I com que parle molt de temps més amb la gent desconeguda que amb la coneguda faig servir la llengua en un 80%al cap del dia.
ResponEliminaEs pot ser amo (tot i que no es bo ser-ho constantment sinó que cal xafar tots els discursos al cap del dia, per a poder assaborir-los, el bo en contrast amb el roí) sent esclau i esclau sent amo.
El què em va fotre i li ho vaig dir a l'enllaç sindical de la meua faena és que la pancarta que vam encapçalar ahir estava en castellà, però ni cas, ell està en el seu discurs de l'amo gairebé sempre menys quan "ES" treballador assalariat, jo tinc més facetes d'esclau que ell, és gairebé un home fred, dels que ja t'he parlat.
Però va haver una gran influència del català-valencià en la gent que hi va anar, la normalització tot i que semble el contrari ha fet quelcom també a València, si més no en quant a la gent que coneix la llengua, en resum, que la llengua es manté igual que als anys 70 i és més emprada en alguns llocs on no s'hi feia servir, tot i que també hi ha "fronts" que s'afebleixen.
Els valencians a colps però hi resistim a la substitució.
I ara ja torne a l'asil que m'han telefonat que ja està la "papilla".
He, he, he...
Una abraçada
Vicent
Importantíssim!:
ResponEliminaAra, que no voldria, pel que has dit de Kundera que pensares que el meu discurs és relativista, cal tenir clar què és el bé per a tu i què és el mal, mira't el meu article "Controvèrsies entre el bé i el mal" i normalment ningú no t'ho pot donar que no siga la teua educació, els teus pares, els teus estudis i sobretot el que a tu espontàniament et nasca, una altra cosa seria un rentat de cervell, el que has de fer dels altres és agafar allò bo, no el que done un canvi dràstic a la teua vida. Per exemple si identifiques com a roí el baró tindràs problemes a no ser que a la teua família tingues un pare o una mare feminista, aleshores fer una altra cosa que no et nasquera seria el rentat.
No sé si m'entens, sigues tu mateixa i això passa per la teua família, els amics, etc. tot i que de tant en tant xoquem, però procura que no hi haja un xoc diametral, per l'amor de Déu.
Tinc amics de tot, de dretes i d'esquerres, però tots catalanistes poc o molt!
EliminaJa m'he rellegit aquest article que anomenes. Molt interessant.