Fer un sonet és
omplir uns mots encreuats.
El contingut
és latent en els blancs,
la forma, en els negres.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Entrada destacada
El meu primer sonet
Allò que vaig construir amb tu en els anys era fràgil com un castell d'arena. Però aquella onada que el cobrí de pena no sabia pas qu...
Molt ben pensat!
ResponSuprimeixJpmerch,
Suprimeixm'he inspirat en el que em va dir una persona. Però per a mi un poema és moltíssim més que omplir uns mots encreuats, al capdavall.
I molt encertat!!!
ResponSuprimeixEl contingut és latent en els blancs, la forma en els negres. M'encanta!!!
Aquesta segona part del poema és completament meva, Carme. Se m'escau molt!
SuprimeixÉs una manera de veure-ho.
ResponSuprimeixSí, és una manera freda de veure-ho, novesflors.
SuprimeixI jo pense que la visió que hom té des de fora del sonet és el to gris o posseidor d'infinits colors, la vida és infinita i eterna.
ResponSuprimeixSalutacions des de Russafa
Vicent
Ni blanc ni negre, gris, Vicent!
SuprimeixPer fi et puc escriure des de casa a ciutat. Pel que fa al teu poema, la tendència apassionada ens convidaria a veure-ho o tot blanc o tot negre i actuar ràpid. Però els matisos... ai els matisos, que hi són i que ens frenen o ens temperen.
ResponSuprimeixUna abraçada.
Per fi et puc escriure des de casa a ciutat. Pel que fa al teu poema, la tendència apassionada ens convidaria a veure-ho o tot blanc o tot negre i actuar ràpid. Però els matisos... ai els matisos, que hi són i que ens frenen o ens temperen.
ResponSuprimeixUna abraçada.
Per fi et puc escriure des de casa a ciutat. Pel que fa al teu poema, la tendència apassionada ens convidaria a veure-ho o tot blanc o tot negre i actuar ràpid. Però els matisos... ai els matisos, que hi són i que ens frenen o ens temperen.
ResponSuprimeixUna abraçada.
Els matisos hi són, també, Olga, ja que en uns mots encreuats tot és relatiu.
ResponSuprimeixHelena,
ResponSuprimeixjo, de sonets, n'he composat dos, en castellà: 'Autorretrato de un nihilista' (aquest te'l vaig posar al blog en certa ocasió) i 'Un soneto de desamor'.
I sí, tens una certa raó quan dius que fer un sonet és com omplir uns mots encreuats en què el contingut és latent en els blancs i la forma en els negres: per a mi, compondre un sonet ha significat mantenir una dialèctica entre el contingut i la forma, controlant en tot moment el procés de la composició del poema; i retenint continuament, i d'una manera molt intensa, la inspiració i el sentiment romàntic d'un mateix enfront del formalisme que comporta l'estructura verbal del poema.
Abel,
Suprimeixjo vaig fer un sonet quan tenia quinze anys, per a l'assignatura de literatura castellana. Per ara no m'atreveixo amb els poemes llargs.
Helena,
Suprimeixjo també prefereixo compondre poesies curtes i impactants, lliures de formes i de regles; poemes que siguin com alenades, intenses i fortes, d'emocions i sentiments.
Ho dius molt bé, Abel, alenades, intenses i fortes.
SuprimeixEstà molt ben pensat. Em pregunto si avui encara hi ha poetes que fan sonets.
ResponSuprimeixConsol. hi ha algú a qui encara se li acut escriure algun sonet!
SuprimeixElla era metgesa, bé encara ho és... De parla castellana, per això el sonet està fet en castellà.
UN SONETO DE DESAMOR
Cuando en el hospital te conocí
trepidó mi cansado corazón,
ningún sentimiento ni evocación
diezmaron el poder pensar en ti.
Momentos que disiparon en mi
los mitos y las sombras de Platón:
pensé ver ya llegado el colofón
de aquellas esperanzas que sentí.
Pero estaba señalado el destino
por la mano que todo lo reparte...
¡Ni aliento tuve para ser tu amigo!
Desandar deseo todo el camino
y solamente quiero recordarte
tomando copas con César Rodrigo.
Molt bon sonet. M'agrada el que dius de Plató, però és trist el que ve després. Domines molt el castellà!
Suprimeix