Sempre hi ha algun motiu o objectiu per a fer les coses, però jo crec que algun cop també està bé fer-les només pel fet de fer-les. És com un altre nivell... és diferent.. un altre punt de vista per experimentar.
Carme, volia posar que no faig ni faré art per obligació, però al final em vaig decantar per això altre. Em ve d'una cosa que em passa, que no puc anar al cine per anar-hi, com fa molta gent.
En això del cine, hi estic totalment d'acord, jo tampoc puc anar-hi si no sé molt bé què hi vaig a veure i que m'interessi d'entrada.
Però jo anava per una altra banda... trobo diferent una acció "receptora" com anar al cine, que anar-hi per anar-hi, vol dir rebre "qualsevol cosa" sense discriminar o una acció creativa, emissora o de fer que surti alguna cosa de tu... aleshores si ho puc fer, sense més, pel pur plaer de fer-ho... passa poques vegades, però algun cop passa i és fantàstic, perquè no esperes res d'allò que fas... ho fas i ja ho tens "tot".
Gràcies per seguir la "conversa" m'encanta intercanviar pensaments i experiències.
Fer-la pel fet de fer-la és el que seria l'amor a allò material, mira, et comentaré una anècdota que em va passar fa tres dies, jo tenia una molt mala ratxa i estava desesperat un dia després de molts mals de cap que ja duraven més de any i mig, i vaig quedar-me sol a un parc que hi ha al costat de ca meua, la darrera guinda era el meu ordinador tres mesos espatllat i no acabaven de trobar la causa i el tècnic tenia tanta faena que me'l retrassava i jo necessite tenir amics en la xarxa com a part de la meua vida, en fi era la guinda, aleshores em vaig posar a plorar baixet i vaig pregar als arbres que féren alguna cosa per mi, i una sensació de calma em va venir, vaig donar mitja volta i vaig anar a ca meua amb la meua dona, havia anat a comprar que estava al parc, a la bústia hi havia un paperet que posava que un tècnic d'ordinadors els arreglava a domicili, vaig anar al dia següent i vaig demanar l'ordinador i vaig trucar-lo, l'home era argentí, de més de 50 anys amb la qual cosa i amb tots els prejudicis que et pots imaginar que tenim les persones vaig pensar que seria un pobre aturat que volia guanyar-se uns diners a la meua cosat, i a més perquè no em va preguntar ni tan sols què li passava, només em va dir que quan volia que ell anara a ma casa, jo vaig ràpidament pensar en els arbres i vaig dir que li donaria una oportunitat, l'home va entrar a ca meua amb un posat d'home malalt, un aspecte trist i abutut i en mitja hora me'l va arreglar. Els arbres, la rosa, les pedres, aquest tècnic, tothom i totes les coses tenen la seua ànima i cal saber fer quelcom per la cosa mateixa Helena. Potser et semble una casualitat, però si jo començara a contar-te casualitats d'aquest tipus trencaria el pacte que tinc amb l'etern. Em calle i només de tant en tant en solte alguna.
Penso una mica com la Carme.... a vegades fer un dibuix, un poema, ....pel sols sentit de fer-lo , també et pot donar un plaer interior o un alleujament.... I me'n alegro del camí que se't obre ...desig i voluntat , cap a la poesia ; )
(La meva deficient praxi en l'ús de la tecnologia m'ha jugat una mala passada: un parell de vegades vaig intentar respondre al blog mitjançant el mòbil i vaig donar els intents per frustrats, quan en realitat han acabat apareixent. Perdoneu el destorb)
Les rutines, fer les coses perquè sí, perquè toca... això és la mort en vida...
Millor sentir, pensar, tindre criteri... és l'unica manera (crec jo) de somriure sincerament (perquè també hi ha, de gent que somriu per somriure...) d'escriure sincerament, de fer art sincerament i... sincerament, no sé què més dir :)
Bona part de les anomenades filosofies orientals es basen en l'acció sense desig, en l'actuar sense una expectativa concreta. Lluitar contra el desig, contra l'atribució d'una finalitat a tot allò que emprenem, és també la renúncia a la imposició perenne del jo sobre la totalitat, la dissolució de la individualitat en l'absolut. Segurament, és la consciència de la nostra individualitat la que ens fa resistents a l'eliminació del desig. L'artista és artista precisament en la mesura en què és exacerbadament conscient de la seva individualitat i, doncs, fa del desig la seva principal eina. Un artista no serà mai un místic, però curiosament els artistes que han descobert a través de diverses circumstàncies la via mística, han acabat reunciant al seu art.
Eduard, "exacerbadament conscient de la seva individualitat", per això no vull anar al cinema només pel fet d'anar-hi, sé que sóc diferent de la majoria de la gent. Tampoc no m'agrada gens de sentir música de fons. Ni abandonar les persones. Tossuda, apassionada i individual, és com sóc, és com vull ser.
Sempre hi ha algun motiu o objectiu per a fer les coses, però jo crec que algun cop també està bé fer-les només pel fet de fer-les. És com un altre nivell... és diferent.. un altre punt de vista per experimentar.
ResponEliminaCarme,
Eliminavolia posar que no faig ni faré art per obligació, però al final em vaig decantar per això altre. Em ve d'una cosa que em passa, que no puc anar al cine per anar-hi, com fa molta gent.
En això del cine, hi estic totalment d'acord, jo tampoc puc anar-hi si no sé molt bé què hi vaig a veure i que m'interessi d'entrada.
EliminaPerò jo anava per una altra banda... trobo diferent una acció "receptora" com anar al cine, que anar-hi per anar-hi, vol dir rebre "qualsevol cosa" sense discriminar o una acció creativa, emissora o de fer que surti alguna cosa de tu... aleshores si ho puc fer, sense més, pel pur plaer de fer-ho... passa poques vegades, però algun cop passa i és fantàstic, perquè no esperes res d'allò que fas... ho fas i ja ho tens "tot".
Gràcies per seguir la "conversa" m'encanta intercanviar pensaments i experiències.
Carme,
Eliminaaixò que dius és una mica el que volem fer en els poemes enllaçats, no?
Fer-la pel fet de fer-la és el que seria l'amor a allò material, mira, et comentaré una anècdota que em va passar fa tres dies, jo tenia una molt mala ratxa i estava desesperat un dia després de molts mals de cap que ja duraven més de any i mig, i vaig quedar-me sol a un parc que hi ha al costat de ca meua, la darrera guinda era el meu ordinador tres mesos espatllat i no acabaven de trobar la causa i el tècnic tenia tanta faena que me'l retrassava i jo necessite tenir amics en la xarxa com a part de la meua vida, en fi era la guinda, aleshores em vaig posar a plorar baixet i vaig pregar als arbres que féren alguna cosa per mi, i una sensació de calma em va venir, vaig donar mitja volta i vaig anar a ca meua amb la meua dona, havia anat a comprar que estava al parc, a la bústia hi havia un paperet que posava que un tècnic d'ordinadors els arreglava a domicili, vaig anar al dia següent i vaig demanar l'ordinador i vaig trucar-lo, l'home era argentí, de més de 50 anys amb la qual cosa i amb tots els prejudicis que et pots imaginar que tenim les persones vaig pensar que seria un pobre aturat que volia guanyar-se uns diners a la meua cosat, i a més perquè no em va preguntar ni tan sols què li passava, només em va dir que quan volia que ell anara a ma casa, jo vaig ràpidament pensar en els arbres i vaig dir que li donaria una oportunitat, l'home va entrar a ca meua amb un posat d'home malalt, un aspecte trist i abutut i en mitja hora me'l va arreglar.
ResponEliminaEls arbres, la rosa, les pedres, aquest tècnic, tothom i totes les coses tenen la seua ànima i cal saber fer quelcom per la cosa mateixa Helena.
Potser et semble una casualitat, però si jo començara a contar-te casualitats d'aquest tipus trencaria el pacte que tinc amb l'etern. Em calle i només de tant en tant en solte alguna.
Una salutació carinyosa des de València
Vicent
Sí, Vicent, tot té ànima, però jo també. :)
EliminaI això és el més important, el desig i la voluntat... perquè per molt amor o per molts diners que hi hagi pel mig, si no hi ha ganes, res de res!
ResponEliminaMoltes gràcies, Alba, el teu comentari sí que és fet amb ganes!
EliminaHelena,
ResponEliminaa vegades s'ha d'anar per un camí
que no porta enlloc,
que porta cap al no res.
Llavors és el moment de fer la rosa
només pel fet de fer-la.
Abel,
ResponEliminajo ja he fet la rosa només pel fet de fer-la, em refereixo al que penso fer en el futur.
Oh, Helena,
ResponEliminamira com s'obre el camí,
mira com les flors floreixen,
mira la blavor que ens deixen
els cels que un jorn jo sentí!
A mi tan sols se m'obre el camí de la poesia!
ResponEliminaClar, el camí de l'excelsitud, oh Excelsa!
ResponEliminaGràcies, Abel! Et volien conèixer, el dissabte, no m'estranya!
ResponEliminaPenso una mica com la Carme.... a vegades fer un dibuix, un poema, ....pel sols sentit de fer-lo , també et pot donar un plaer interior o un alleujament....
ResponEliminaI me'n alegro del camí que se't obre ...desig i voluntat , cap a la poesia ; )
artur,
Eliminaés com perdent el temps, a vegades el guanyes, paradoxalment.
Clar, el camí de l'excelsitud, oh Excelsa!
ResponEliminaUn administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
ResponElimina(La meva deficient praxi en l'ús de la tecnologia m'ha jugat una mala passada: un parell de vegades vaig intentar respondre al blog mitjançant el mòbil i vaig donar els intents per frustrats, quan en realitat han acabat apareixent. Perdoneu el destorb)
EliminaLes rutines, fer les coses perquè sí, perquè toca... això és la mort en vida...
ResponEliminaMillor sentir, pensar, tindre criteri... és l'unica manera (crec jo) de somriure sincerament (perquè també hi ha, de gent que somriu per somriure...) d'escriure sincerament, de fer art sincerament i... sincerament, no sé què més dir :)
Ximo,
Eliminano es pot "anar a complir", que deia el meu avi.
Però a vegades forçant-te ets lliure.
Bona part de les anomenades filosofies orientals es basen en l'acció sense desig, en l'actuar sense una expectativa concreta. Lluitar contra el desig, contra l'atribució d'una finalitat a tot allò que emprenem, és també la renúncia a la imposició perenne del jo sobre la totalitat, la dissolució de la individualitat en l'absolut. Segurament, és la consciència de la nostra individualitat la que ens fa resistents a l'eliminació del desig. L'artista és artista precisament en la mesura en què és exacerbadament conscient de la seva individualitat i, doncs, fa del desig la seva principal eina. Un artista no serà mai un místic, però curiosament els artistes que han descobert a través de diverses circumstàncies la via mística, han acabat reunciant al seu art.
ResponEliminaEduard,
ResponElimina"exacerbadament conscient de la seva individualitat", per això no vull anar al cinema només pel fet d'anar-hi, sé que sóc diferent de la majoria de la gent. Tampoc no m'agrada gens de sentir música de fons. Ni abandonar les persones. Tossuda, apassionada i individual, és com sóc, és com vull ser.