En poesia és difícil dir alguna cosa que sigui tan bona com no dir absolutament res. —Ludwig Wittgenstein, filòsof austríac (1889-1951)
dijous, 25 de juliol del 2013
Ostracisme
Com un tren que no arrenca,
la teva vida ha estat
en gran part temps perdut.
Ara escrius sense pausa
per omplir aquella buidor
que pot tornar
en qualsevol moment.
Només et diré una cosa, cap vida és una vida perduda, escriure, llegir, estimar, odiar, treballar, etc. és viure i hem de pensar el fet d'escriure com el que és, viure la vida amb intensitat, i si hi ha algú que et llegeix doncs això ho complementa tot. Tot.
Helena, Excelsa! No hi ha temps perduts: són travesses de deserts fetes de retrobaments i silencis. No hi ha buidors: són absències de sospirs fetes de penes i melangies.
És cert que hi ha etapes de buidor i a més quan les vius penses que seran eternes. Jo ara les veig com etapes necessàries i sovint beneficioses perquè poden afavorir el canvi positiu o el renéixer. I també estic d'acord amb la Carme, sempre hi ha un espai de buidor, un espai que ens permet avançar. M'agrada el teu poema.
La metàfora del tren que no arrenca és molt potent. Jo sóc de les que es posa nerviosa i va mirant el rellotge tota l'estona. M'agradaria fer com tu i trobar-hi un poema o una idea.
Un bon poema, Helena.
ResponEliminaFins i tot en els moments més plens i més enlluernats, no deixem enrere el risc de la buidor... sempre hi és.
Carme,
Eliminaés fàcil d'inspirar-se en la pròpia vida. La buidor que no torni mai més!
M'hi has retratat. Espere que no em torne la buidor.
ResponEliminaEstic contenta que t'hi hagis projectat, Jpmerch!
EliminaNomés et diré una cosa, cap vida és una vida perduda, escriure, llegir, estimar, odiar, treballar, etc. és viure i hem de pensar el fet d'escriure com el que és, viure la vida amb intensitat, i si hi ha algú que et llegeix doncs això ho complementa tot. Tot.
ResponEliminaUna abraçada russafenca
Vicent
Que maco això que dius, Vicent, però jo no vull una vida sense poder escriure.
ResponEliminaOh, la màgia dels records,
ResponEliminatots ells descarnats;
i la recerca del temps perdut!
M'agrada això dels records descarnats, Abel! És ben bé així.
EliminaHelena, Excelsa!
EliminaNo hi ha temps perduts:
són travesses de deserts fetes
de retrobaments i silencis.
No hi ha buidors:
són absències de sospirs fetes
de penes i melangies.
Abel,
Eliminala veu de l'experiència! Millor la tristesa que no pas la manca d'animació, deia Forster.
Experiència i ostracisme,
Eliminaem sento manllevat,
necessito una habitació amb vistes!
És cert que hi ha etapes de buidor i a més quan les vius penses que seran eternes. Jo ara les veig com etapes necessàries i sovint beneficioses perquè poden afavorir el canvi positiu o el renéixer. I també estic d'acord amb la Carme, sempre hi ha un espai de buidor, un espai que ens permet avançar.
ResponEliminaM'agrada el teu poema.
Consol,
Eliminala idea em va venir quan el tren on anava no arrencava. És veritat que la buidor, que penses eterna, ajuda a la plenitud a la llarga.
No crec que siga temps perdut. Potser sense aquest "temps perdut" ara no podríem escriure, no ho sé, potser...
ResponEliminaI tant que sí, novesflors. Tot ajuda, encara que sigui anar contracorrent.
EliminaEl temps és difícil de trovar i fàcil de perdre però hi ha moments que m'agrada perdre el temps i ser un perdut.
ResponEliminaSalut!
És molt saludable de perdre el temps de tant en tant, Funámbulus!
EliminaTemps perdut... De tot en treus algun profit!
ResponEliminaGemma,
Eliminade tot en trec profit, fins de la parada d'un tren!
La metàfora del tren que no arrenca és molt potent. Jo sóc de les que es posa nerviosa i va mirant el rellotge tota l'estona. M'agradaria fer com tu i trobar-hi un poema o una idea.
ResponEliminaLa metàfora del tren que no arrenca se m'ha quedat gravada, perquè crec que algú s'havia suïcidat quan em va passar això.
Elimina