En poesia és difícil dir alguna cosa que sigui tan bona com no dir absolutament res.
—Ludwig Wittgenstein, filòsof austríac (1889-1951)

dimarts, 23 de juliol de 2013

En blanc o negre

No hi ha cap para-sol
que pugui esmorteir
aquesta llum,
ni cap llanterna
que pugui alleugerir
aquesta nit.
No hi ha clarobscurs
entre l'infern i la felicitat
d'aquest joc d'escacs.

22 comentaris:

  1. Genial! (En Jp m'ho ha pres de la boca). De vegades, en algunes partides no es fa present el terme mig.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Sílvia,
      Gràcies!!! Aquesta partida és inspirada en l'exposició de Chema Madoz que vem anar a veure.

      Suprimeix
  2. Només hi val l'escac i mat, Helena?

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Abel, recordes allò que deia sobre la independència, que ho veia molt lluminós i molt fosc alhora? Doncs això. Només l'escac i mat, només la independència.

      Suprimeix
    2. Oooh, Excelsa, quina manera més original, i subtil, que tens de deixar perplex el personal!
      Jo m'havia arribat a pensar que aquest joc d'escacs -de caixa o faixa!-, versava sobre amors i desamors entre ànimes en pena... Ai!
      ...i pel que fa a la independència, no sobreeixissis massa els teus neguits (sense clarobscurs, entre l'infern i la felicitat), perquè ja saps el que diu l'himne: "tornarà a ser rica i plena!"

      Suprimeix
    3. Abel, que també serveix com a metàfora per l'amor i el desamor! És la gràcia d'un poema, oi? En aquest sentit no ho és, de blanc o negre.

      M'agrada això que dius al final!

      Suprimeix
  3. doncs si ha de ser blanc o negre, que la llum ens il·lumini, Helena !
    Una abraçada !!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. artur,
      jo no puc prescindir de cap de les dues, ni de la claror ni de la foscor.

      Suprimeix
  4. No sempre però en molts moments, en determinats fragments més o menys extensos de la vida és ben bé així. Ho expliques a la perfecció.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. novesflors,
      ho has entès molt bé. Jo he passat per aquests períodes que dius. Però també se solapen a voltes, claror i foscor, sense arribar a ser de color gris.

      Suprimeix
  5. Molt ben explicat, a vegades és un llarg camí saber trobar els clarobscurs de la vida i els matisos més encertats.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Carme,
      jo a vegades no en tinc prou amb els clarobscurs, necessito enlluernar-me o enfonsar-me, això m'inspira.

      Suprimeix
    2. T'entenc molt bé, jo també sóc d'extrems... però amb els anys es va aprenent a ser en tots els tons i les intensitats de la claror.

      Suprimeix
    3. M'agraden molt els contrasts, Carme. El terme mig es troba justament quan has anat d'un costat a l'altre.

      Suprimeix
  6. La fotografia de Chema Madoz són hàbils jocs de la imaginació i el teu poema és una molt bona jugada. Em deixes enlluernat. Salut!

    ResponSuprimeix
  7. Funámbulus,
    et torno l'enlluernament com un mirall!

    ResponSuprimeix
  8. Jo que he jugat més de trenta anys als escacs sé que la vida es pot mirar des de un munt d'òptiques, des de l'amor fins al joc d'escacs i la lluita que suposa una victòria o una derrota i unes dessaborides taules. Però davant de tot frueix, gaudeix com en l'altre bloc i el poema i els comentaris que has escrit, entre els dos pols de la balança està la prudència, la bondat, la bellesa, allò sublim, que no és més que la felicitat, sempre abastable i inabastable.

    Una abraçada des de Russafa

    Vicent

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Vicent,
      jo diria que el sublim és en un extrem, no pas al mig!

      Suprimeix

Entrada destacada

El meu primer sonet

Allò que vaig construir amb tu en els anys era fràgil com un castell d'arena. Però aquella onada que el cobrí de pena no sabia pas qu...