bonic poema Helena...no es pot, ni es deu aturar allò que se'n va. La nostra feina és saber endreçar records, els dolents per aprendre a transformar.los en experiències , i els bons per recórrer a ells quan ens facin falta. Ptns
Enric, això que dius ho he llegit fa poc en un altre bloc! Potser eres tu mateix. No sé si és bonic, el poema, sí que és trist. Però els dies de pluja també són macos.
En certa manera hem de deixar al desig terra pel mig, que funcione lliurement, això sí posant els entrebancs que cadascun ja coneix, però hem de funcionar pel desig, de vegades dir un adéu a temps és necessari, jo ho vaig fer dues vegades col·lectivament a la meua vida amb dues colles d'amics, la primera quan tenia nou anys i la segona quan ja comptava amb vint, després ho he anat reproduint però sense abusar, i és que quan una relació no ens és no productiva ni satisfactòria, sinó que ens fa mal cal tancar-la i com a açò amb moltes coses que se'n van i no podem aturar-les, la mort, la malaltia, els bons moments viscuts, quan ja s'ha acabat un bon moment hem de intentar fer o crear el següent.
M'ha vingut al cap la línia d'un poema de Joan Antònio i Guàrdias, que diu: "Entre tu i jo, ni l'aire". Llavors m'ha semblat que encara m'acaloria més. Però és clar, entre tu i jo, no hi pot haver ventall...
Ni ventall, ni aire acondicionat. Les connotacions de la calor no les buscava, només he fet el poema basant-me en una idea, la de la inutilitat de ventar-se.
Aquest se m'havia passat per alt i el llegeixo precisament avui. Aquests dies se me'n van moltes coses i he provat d'aturar-ho en va. He malgastat esforços ventant-me, sort que mica en mica la calor afluixa.
Cal deixar que les coses puguen seguir el seu ritme i ordre natural. Tota lluita en contra, esdevé una complicació extra
ResponEliminaEl fred ve sol, per sort.
Eliminabonic poema Helena...no es pot, ni es deu aturar allò que se'n va. La nostra feina és saber endreçar records, els dolents per aprendre a transformar.los en experiències , i els bons per recórrer a ells quan ens facin falta. Ptns
ResponEliminaEnric,
Eliminaaixò que dius ho he llegit fa poc en un altre bloc! Potser eres tu mateix. No sé si és bonic, el poema, sí que és trist. Però els dies de pluja també són macos.
En certa manera hem de deixar al desig terra pel mig, que funcione lliurement, això sí posant els entrebancs que cadascun ja coneix, però hem de funcionar pel desig, de vegades dir un adéu a temps és necessari, jo ho vaig fer dues vegades col·lectivament a la meua vida amb dues colles d'amics, la primera quan tenia nou anys i la segona quan ja comptava amb vint, després ho he anat reproduint però sense abusar, i és que quan una relació no ens és no productiva ni satisfactòria, sinó que ens fa mal cal tancar-la i com a açò amb moltes coses que se'n van i no podem aturar-les, la mort, la malaltia, els bons moments viscuts, quan ja s'ha acabat un bon moment hem de intentar fer o crear el següent.
ResponEliminaUna abraçada carinyosa des de València
Vicent
Vicent,
Eliminajo no he deixat mai cap casa (amb una excepció que confirma la regla), tampoc he fet deixar mai cap casa.
Ostres, Helena. Serà que m'has tocat.
ResponEliminaI sí, se'n va i no hi puc fer res.
petons.
No hi ha res a fer, per experiència. És la petrificació, diuen. Quina parauleta!
EliminaM'ha vingut al cap la línia d'un poema de Joan Antònio i Guàrdias, que diu: "Entre tu i jo, ni l'aire". Llavors m'ha semblat que encara m'acaloria més. Però és clar, entre tu i jo, no hi pot haver ventall...
ResponEliminaNi ventall, ni aire acondicionat. Les connotacions de la calor no les buscava, només he fet el poema basant-me en una idea, la de la inutilitat de ventar-se.
EliminaAquest se m'havia passat per alt i el llegeixo precisament avui. Aquests dies se me'n van moltes coses i he provat d'aturar-ho en va. He malgastat esforços ventant-me, sort que mica en mica la calor afluixa.
ResponElimina