Mentre el teu plor
s'amagui rere els versos,
el teu somriure sigui
com el de la Mona Lisa,
palpis la lectura d'un poema
arrel del ritme que l'acompanya,
escoltis la lluna que estima,
i en cada paraula
puguis sentir els batecs
de la interpretació,
sabràs que t'ha pres
la vena crítica,
i tindràs set,
set de llegir.
[parafrasejant un vers de Bécquer i un poema de Joana Navarro]
preciós poema...és una bona manera de tornar a la cruel realitat.Petons
ResponEliminaSí, mentre pugues sentir els batecs de la interpretació, o el nostre plor s'amague rere els versos, etc. tindrem la vena crítica i seguirem llegint, de veres que no puc deixar la vessant crítica, per més que ho intente, tot i que de vegades mire de fer versos o escrits des de fora, com veient el món i interpretant-lo, però és tan fonamental la vessant crítica com la darrera, la vida ja des d'Heràclit se sap que té una vessant dialèctica.
ResponEliminaHi haurà qui ho negarà, ha d'haver de tot i per a tots els gustos, però jo així ho veig.
Una abraçada des de Russafa
Vicent
Quina sorpresa, helena!!! Crec que com diu el Puig carbó ens ha agafat el virus de la poesia i el de la crítica!!!
ResponEliminaB7s
Poesia i crítica, crítica i poesia, o una barreja de tot!
ResponEliminaQue bonic, Helena... Em fa pensar en una dolça malaltia que per sort no es cura.
ResponEliminaQue no es curi mai, que ni tan sols li treiguin els símptomes.
ResponEliminaBon dia Elena! Ja et llegiré he? ara només passo a saludar-te .Una abraçadeta val? despres ja tornaré. Petons
ResponEliminaMolt bé que passis, Miquel Àngel. No puc entrar al teu bloc.
Elimina