He seguit alguns dels poemes del teu bloc que m'he perdut en aquest temps. Parlen d'aquest esforç sostingut, de la manera de crear una obra furgant en dèries recurrents i en indagacions sobre els obres dels altres, en allò que dius interpretació. Creixes en cada vers i ens fas créixer també. Encisat un cop més, t'envio una salutació de ben retrobada...i per no ser-nos absent...
L'altre dia el meu pare em deia això, que els reconeixements, si és que arriben, arriben tard sempre. Llegeixo Pessoa, i em meravella que el seu heterònim, Bernardo Soares, que suposo que és ell mateix, en vida no arribés a res més que ajudant de comptable.
En aquests versos hi veig un elogi a la constància. Aquestes "dèries que van a repèl" són les que fan créixer l'obra, al marge dels reconeixements que puguin sorgir. El comentari de l'Eduard amb perspectiva retrata molt bé la trajectòria dels teus darrers poemes.
bon dia guapa. Sempre he pensat que l´esforç és la paraula clau d´estimar, en tots els aspectes, persones, coses, treball, il.lusions. Només estima qui renúncia a una part, petita o gran, d´ell mateix.... i aquesta és la seva vàlua. I ademés qui estima, com que ho fa perque li dóna la real gana, no en fa ostentació.Ni ho diu moltes vegades... Per tant, el reconeixement, si arriba, sempre ho fa tard. Però tu segueix així, sempre. Un petó
Totes les causes necessiten esforç com diu l'Enric o amor, i també compromís, és molt important el compromís, sobretot i no hi ha una força que ens l'empenya inconscientment, i el compromís és meravellós, com una força de la voluntat.
I la voluntat deien molts filòsofs és la base de la vida, si més no de molts individus.
L'equilibri d'una persona arriba quan pren del calent i del fred, l'amor en certa mesura i la voluntat, quan a la paraula compromís no li donem un significat de dret legal sinó un significat d'ànima, la paraula compromís està molt desprestigiada i hauria de ser fonamental en tot individu, mentre el cos li aguantara.
Tot arriba, Helena, cal seguir i no defallir mai en fer allò que realment ens agrada sense angoixar-nos per la reconeixement exterior, perquè el millor ewconeixement és l'interior, la pròpia satisfacció i gaudi que et proporciona l'activitat que fas.
He seguit alguns dels poemes del teu bloc que m'he perdut en aquest temps. Parlen d'aquest esforç sostingut, de la manera de crear una obra furgant en dèries recurrents i en indagacions sobre els obres dels altres, en allò que dius interpretació. Creixes en cada vers i ens fas créixer també.
ResponEliminaEncisat un cop més, t'envio una salutació de ben retrobada...i per no ser-nos absent...
L'altre dia el meu pare em deia això, que els reconeixements, si és que arriben, arriben tard sempre. Llegeixo Pessoa, i em meravella que el seu heterònim, Bernardo Soares, que suposo que és ell mateix, en vida no arribés a res més que ajudant de comptable.
EliminaUna salutació de ben retrobat, Eduard.
EliminaL'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponEliminaEn aquests versos hi veig un elogi a la constància. Aquestes "dèries que van a repèl" són les que fan créixer l'obra, al marge dels reconeixements que puguin sorgir. El comentari de l'Eduard amb perspectiva retrata molt bé la trajectòria dels teus darrers poemes.
EliminaSílvia,
Eliminano sé si la meva constància és bona o dolenta, és.
bon dia guapa. Sempre he pensat que l´esforç és la paraula clau d´estimar, en tots els aspectes, persones, coses, treball, il.lusions. Només estima qui renúncia a una part, petita o gran, d´ell mateix.... i aquesta és la seva vàlua.
ResponEliminaI ademés qui estima, com que ho fa perque li dóna la real gana, no en fa ostentació.Ni ho diu moltes vegades...
Per tant, el reconeixement, si arriba, sempre ho fa tard.
Però tu segueix així, sempre. Un petó
A vegades com més t'esforces menys t'estimen! Però l'important és que tu sí que estimis. La resta són hòsties.
EliminaTotes les causes necessiten esforç com diu l'Enric o amor, i també compromís, és molt important el compromís, sobretot i no hi ha una força que ens l'empenya inconscientment, i el compromís és meravellós, com una força de la voluntat.
ResponEliminaI la voluntat deien molts filòsofs és la base de la vida, si més no de molts individus.
Vicent
De voluntat en tinc per donar i per vendre! Però "quod natura non dat Salamanca non prestat"...
EliminaL'equilibri d'una persona arriba quan pren del calent i del fred, l'amor en certa mesura i la voluntat, quan a la paraula compromís no li donem un significat de dret legal sinó un significat d'ànima, la paraula compromís està molt desprestigiada i hauria de ser fonamental en tot individu, mentre el cos li aguantara.
EliminaUna forta abraçada
Vicent
Tot arriba, Helena, cal seguir i no defallir mai en fer allò que realment ens agrada sense angoixar-nos per la reconeixement exterior, perquè el millor ewconeixement és l'interior, la pròpia satisfacció i gaudi que et proporciona l'activitat que fas.
ResponEliminaJoana,
ResponEliminaquan feia disseny ni un sol cop van exposar un treball meu, i em va saber greu. Però no passa d'aquí.