AGUS Granollers dins Associació Fotogràfica Jaume Oller
Entre el que és nou i el que és antic,
entre la fredor i la calidesa, m'hi perdo.
Jo volia arribar a ser vella amb tu,
i d'alguna manera hi he arribat.
Ja ningú no em pot arrebatar el que he trigat
tant de temps a elevar de nou.
La teua inspiració està molt ben encertada. Veig que tens molta fantasia. Has anat de l'antic a elevar-te, encara que siga tard.
ResponEliminaM'ha agradat molt, Helena.
Cordialment.
Bona nit i fins demà.
Rafael
Moltes gràcies, Rafael! Sempre escric sobre el mateix...
EliminaViejos o nuevos
ResponEliminados tiempos se contemplan.
Supervivencias.
Muy de Carmina Burana te veo.
M'encanta el haiku, Fackel! Jo sóc una supervivent total.
EliminaSí que s'assembla al "Amor volat undique"! Jo de jove el cantava a una coral, el Carmina Burana.
Sempre tinc la mateixa sensació... estic perduda entre dos mons...
ResponEliminaM'agrada molt aquest:
"Ja ningú no em pot arrebatar el que he trigat
tant de temps a elevar de nou".
Aferradetes, Helena.
sa lluna, és com l'If de Kipling: "veus que han destrossat els teus propòsits,/ I t’ajups i els refàs amb eines velles".
EliminaA mi també m'agrada molt aquest final. Tant de temps... entès com una riquesa de tot el que hem fet, hem après, hem viscut i hem crescut... no importa pas tant la quantitat de temps, com allò que ens ha quedat.
ResponEliminaCarme,
EliminaJo he passat molts d'anys sense veure, sentir ni entendre res, però alguna cosa de tot plegat ha quedat en el meu inconscient, que ara surt a la superfície.
Respira el temps fugit
ResponEliminai enrere de les ombres
torna el teu record.
Mira’m un cop més
i partiré amb la solitud
que mai s’abasta
i la vellesa serà eterna
com el castic
que m’ha dut
a marxar tot sol.
Respira rel temps fugit
mirant enrere
sense veure cap sortida real,
sense veure res que ho arregli.
Jo també he viscut el càstig que t'ha dut a marxar tot sol.
ResponEliminaVull caminar sol.
ResponEliminaPerò cerco el fanal
amb la nova llum
que podria dur-nos junts
sempre pel nostre camí.
Molt ambivalent, anònim.
ResponEliminaMolt bon poema. Sí, ningú no ens pot prendre les experiències viscudes, la memòria dels moments bonics, per fugissers que siguin. Ni les urpades internes que hem hagut de superar per intentar reeixir dels moments infaustos, i que ens han enfortit i fet més savis. Gràcies pels teus poemes, que sempre em fan reflexionar.
ResponEliminaGràcies a tu per comentaris tan complets, Ramon.
Elimina