Tu ho has dit, diluir-se en el no-res, arribar a la plena Gràcia, arribar a la comunió de tots els caps del nus, arribar a l'objecte "a" o a Déu, és això de crear, ja siga nova vida, o un simple poema, arribar al Nirvana que diuen els indús o al Trànsit místic, crear és una de les coses que ens fa i sobretot a les dones a l'hora de tenir un fill ens fa diluir-nos amb el no-res. Ser.
Tot i que només la mort i l'arribada d'allò inefable de la mort pot donar-nos la plena autoconsciència i sol·lució amb el no-res, en vida només ens acostem al que tu exposes al poema, tot i que molt a prop, molt, moltíssim a prop...
Olga, no és cap paradoxa, només una ambivalència. A vegades és bo estar ple, d'altres la buidor. És com l'abstracció i l'empatia, que es discuteixen l'art.
Entenc que no tindria tanta gràcia i m'agrada més com ho has escrit tu. Però jo sense sentir o somiar no sabria escriure ni una lletra... de tots els altres puc passar, però un d'aquests dos verbs se'm fa insipensable i d'aquí ve el meu comentari
Carme, jo no puc escriure sense estimar, encara que només sigui inconscientment. Em sembla que heu interpretat el poema d'una manera que no és la meva. Com el "de vegades ens en sortim", em refereixo al fet que després de molt de temps de no rendir, de sobte, tot això deixa de ser veritat. Una experiència d'èxit per al futur, a través del passat.
Tu ho has dit, diluir-se en el no-res, arribar a la plena Gràcia, arribar a la comunió de tots els caps del nus, arribar a l'objecte "a" o a Déu, és això de crear, ja siga nova vida, o un simple poema, arribar al Nirvana que diuen els indús o al Trànsit místic, crear és una de les coses que ens fa i sobretot a les dones a l'hora de tenir un fill ens fa diluir-nos amb el no-res. Ser.
ResponEliminaUna abraçada creadora d'amistat des de Russafa
Vicent
Tot i que només la mort i l'arribada d'allò inefable de la mort pot donar-nos la plena autoconsciència i sol·lució amb el no-res, en vida només ens acostem al que tu exposes al poema, tot i que molt a prop, molt, moltíssim a prop...
ResponEliminaEn la mesura humana, ens hi acostem, Vicent.
EliminaQue bo! És com una paradoxa, en el moment de crear hi és tot però no es fa. M'ha sorprès molt aquest poema d'avui, contundent i potent :)
ResponEliminaSílvia,
Eliminano sabia si penjar-lo, m'he esperat fins migdia, celebro que t'agradi!
Gran paradoxa: ¿per crear has d'estar ple o buit?
ResponEliminaHi ha arguments vàlids en els dos sentits.
Olga,
Eliminano és cap paradoxa, només una ambivalència. A vegades és bo estar ple, d'altres la buidor. És com l'abstracció i l'empatia, que es discuteixen l'art.
Jo anava a dir una mica el que diu l'Olga però més concretament... anava a dir que també podria ser al revés:
ResponEliminaVeure
Entendre
Retenir
Sentir
Somiar
Estimar
Volar
CREAR
Entenc que no tindria tanta gràcia i m'agrada més com ho has escrit tu.
Però jo sense sentir o somiar no sabria escriure ni una lletra... de tots els altres puc passar, però un d'aquests dos verbs se'm fa insipensable i d'aquí ve el meu comentari
indispensable, volia dir...
EliminaCarme,
Eliminajo no puc escriure sense estimar, encara que només sigui inconscientment. Em sembla que heu interpretat el poema d'una manera que no és la meva. Com el "de vegades ens en sortim", em refereixo al fet que després de molt de temps de no rendir, de sobte, tot això deixa de ser veritat. Una experiència d'èxit per al futur, a través del passat.
és com una mena de paradoxa.... No fas res, però ho fas tot... quan un crea tot s'hi val! :D
ResponEliminaM'agrada molt això del "No fas res, però ho fas tot", Alba!
ResponEliminaEl gas cristallitza.
ResponEliminaEl núvol descarrega.
El pensament crea.
Joia i art.
Sí, la primera part d'aquest poema és com un núvol a punt de descarregar, ho has interpretat molt i molt bé, cantireta!
Elimina