En poesia és difícil dir alguna cosa que sigui tan bona com no dir absolutament res. —Ludwig Wittgenstein, filòsof austríac (1889-1951)
dissabte, 23 de novembre del 2013
Subjectivitat
Per què els mateixos versos,
les mateixes notes,
el mateix amor,
són diferents cada vegada?
Per què a voltes
t'entenc a la primera,
i d'altres no vibraré mai amb tu?
Hi ha criteris objectius en l'art,
però no sé on són.
Jo personalment no hi crec en els criteris objectius en res, l'objectivitat és un pacte inconscient del gran Altre, o de l'inconscient col·lectiu, mira jo vaig escriure una vegada que tot llenguatge és un deliri socialitzat, hi ha una certa posada en acord inconscient en l'àmbit col·lectiu per a veure les senyores primes més boniques o els homes musculats més bonics, no hi ha ni en l'art ni en la vida res objectiu, depén del gran Altre i la connexió que hi tinguem, que moltes voltes potser desprogramada, és el cas de l'art figuratiu o abstracte, sempre des del meu punt de mira. I en quant a l'amor, unes vegades estem a un discurs i unes voltes a un altre dels cinc bàsics que hi ha, per la qual cosa vibrem més un dia que un altre per potser les mateixes coses amb el nostre o la nostra estimada.
Vicent, Vincent Van Gogh deia que hi ha una certa racionalitat en l'art, i Jane Austen era sentimental, però creia en l'amor racional. No continuo, però hi ha opinions per tots els gustos.
L'art, sobretot és passió, encara que es basi en matemàtica i equilibri (música, vers, pintura). Per tant, mai serà objectiu. El que sí que ens agradaria és que ens jutgessin o comentessin amb objectivitat, això sí. Bona nit encara amb mestral.
Eren prop de les sis del matí. Tot era fosc i queia una nevada molt intensa. Vaig deixar la meva cunyada a l'estació de Kerzers on havia d'agafar el tren cap a Zurich per a rebre la seva neboda que dues hores més tard arribava de Miami. A continuació vaig emprendre el camí de tornada, prenent l'autopista de Berna a Lausana i Ginebra. Venia amb mi de copilot la Implacable, la meva cònjuge, companya estimada de sempre. Avançant, avançant, tot esdevenia cada vegada més dantesc: un trànsit inaudit en aquelles hores de la matinada, especialment amb molts de camions; i molta foscúria en l'ambient, amb la negror esquinçada pels abundants i gruixuts flocs de neu que semblaven meteorits provinents d'un altre món. I en d'aquella negrura, vaig entreveure els ulls d'ella, encara més negres que la mateixa negror. Em miraven amb commiseració; i em van acompanyar fins passada la frontera, més enllà de Ginebra. A l'alçada de Chambéry ja clarejava, però seguia nevant intensament i l'ambient estava empapat d'una densa boirina. I va ser llavors quan vaig veure la seva fesomia que em mirava, rient amb un somriure també de commiseració... Més endavant, a l'alçada de Grenoble, la nevada va anar minvant, el sol començava a sortir i va començar a bufar un ventet que va fer escampar tota la boira. I de nou la vaig veure, aquesta vegada tota ella, voleiant pel damunt dels boscos de castanyers cultivats que hi ha al llarg de tota la vall d'Isère. M'anava seguint fent ziga-zagues, mirant-me de reüll i rient-me encara amb sentiment de pietat. De sobte, a l'entrar en terres de l'Occitània, va començar a fer un vent fort i l'ambient es va tornar diàfan i clar, amb el sol bategant als estreps del Massís Central. I aleshores la vaig perdre, va desaparéixer, els seus ulls, la seva fesomia, tota ella. I ja cap al migdia, des de dalt de les Corberes, al costat de la Porta dels Països Catalans i prop de la fortalesa de Salses, se'm va aparéixer a la llunyania, com mai l'havia vist d'aquella manera, la muntanya del Canigó amb el cim tot nevat. I allí, a dalt de tot de la muntanya, amb un rerefons d'un cel molt blau, per uns instants va tornar a fer-se visible, ella, somrient, fent-me la guerxina i dient-me adéu amb la mà dreta. I d'aquesta manera, amb el record dels miratges dels seus ulls negres, la seva fesomia, els seu posat i el seu adéu, així vaig travessar el Rosselló fins a la frontera, i fins arribar a Lleida, a casa, ben entrada la tarda i quan ja tot tornava a ser fosc i negre. I aquesta vegada només amb foscúria, una negrura total, absoluta.
Colofó: dels criteris objectius d'aquest viatge, on és la subjectivitat?
Per a mi, en l'art, els únics criteris interessants són els subjectius.
ResponEliminaJpmerch,
ResponEliminatu ets dels de la "Crítica a la raó pura"!
Totalment d'acord amb Jp... no crec gaire ens els criteris objectius... perquè hi hagi art, hi ha d'haver emoció. Sempre subjectiva.
ResponEliminaCarme,
ResponEliminajo sí que crec que hi ha criteris objectius, però en darrer terme no.
Jo personalment no hi crec en els criteris objectius en res, l'objectivitat és un pacte inconscient del gran Altre, o de l'inconscient col·lectiu, mira jo vaig escriure una vegada que tot llenguatge és un deliri socialitzat, hi ha una certa posada en acord inconscient en l'àmbit col·lectiu per a veure les senyores primes més boniques o els homes musculats més bonics, no hi ha ni en l'art ni en la vida res objectiu, depén del gran Altre i la connexió que hi tinguem, que moltes voltes potser desprogramada, és el cas de l'art figuratiu o abstracte, sempre des del meu punt de mira. I en quant a l'amor, unes vegades estem a un discurs i unes voltes a un altre dels cinc bàsics que hi ha, per la qual cosa vibrem més un dia que un altre per potser les mateixes coses amb el nostre o la nostra estimada.
ResponEliminaUna salutació des de Russafa
Vicent
Vicent,
EliminaVincent Van Gogh deia que hi ha una certa racionalitat en l'art, i Jane Austen era sentimental, però creia en l'amor racional. No continuo, però hi ha opinions per tots els gustos.
L'amor és un i irrepetible..... per tant, no en trobaràs dos de iguals ! (crec jo, es clar ...)
ResponEliminaTens raó, Artur! Però a vegades ho oblidem...
EliminaEn l'art i l'amor l'objectivitat costa de trobar, almenys a mi... Aquest poema l'he entès a la primera! :)
ResponEliminaNo era gaire difícil, Sílvia!
EliminaL'art, sobretot és passió, encara que es basi en matemàtica i equilibri (música, vers, pintura). Per tant, mai serà objectiu.
ResponEliminaEl que sí que ens agradaria és que ens jutgessin o comentessin amb objectivitat, això sí.
Bona nit encara amb mestral.
Olga,
Eliminaun intèrpret també té dret a ser subjectiu!
Jo no puc ser objectiva. Em perdria entre les dècimes de la puntuació ;-)
ResponEliminaI jo sóc massa racional, cantireta!
EliminaEren prop de les sis del matí. Tot era fosc i queia una nevada molt
ResponEliminaintensa. Vaig deixar la meva cunyada a l'estació de Kerzers on havia
d'agafar el tren cap a Zurich per a rebre la seva neboda que dues hores
més tard arribava de Miami.
A continuació vaig emprendre el camí de tornada, prenent l'autopista de
Berna a Lausana i Ginebra. Venia amb mi de copilot la Implacable, la meva
cònjuge, companya estimada de sempre.
Avançant, avançant, tot esdevenia cada vegada més dantesc: un trànsit
inaudit en aquelles hores de la matinada, especialment amb molts de
camions; i molta foscúria en l'ambient, amb la negror esquinçada pels
abundants i gruixuts flocs de neu que semblaven meteorits provinents d'un
altre món.
I en d'aquella negrura, vaig entreveure els ulls d'ella, encara més negres
que la mateixa negror. Em miraven amb commiseració; i em van acompanyar
fins passada la frontera, més enllà de Ginebra.
A l'alçada de Chambéry ja clarejava, però seguia nevant intensament i
l'ambient estava empapat d'una densa boirina. I va ser llavors quan vaig
veure la seva fesomia que em mirava, rient amb un somriure també de
commiseració...
Més endavant, a l'alçada de Grenoble, la nevada va anar minvant, el sol
començava a sortir i va començar a bufar un ventet que va fer escampar
tota la boira. I de nou la vaig veure, aquesta vegada tota ella, voleiant
pel damunt dels boscos de castanyers cultivats que hi ha al llarg de tota
la vall d'Isère. M'anava seguint fent ziga-zagues, mirant-me de reüll i
rient-me encara amb sentiment de pietat.
De sobte, a l'entrar en terres de l'Occitània, va començar a fer un vent
fort i l'ambient es va tornar diàfan i clar, amb el sol bategant als
estreps del Massís Central. I aleshores la vaig perdre, va desaparéixer,
els seus ulls, la seva fesomia, tota ella.
I ja cap al migdia, des de dalt de les Corberes, al costat de la Porta
dels Països Catalans i prop de la fortalesa de Salses, se'm va aparéixer a
la llunyania, com mai l'havia vist d'aquella manera, la muntanya del
Canigó amb el cim tot nevat. I allí, a dalt de tot de la muntanya, amb un
rerefons d'un cel molt blau, per uns instants va tornar a fer-se visible, ella,
somrient, fent-me la guerxina i dient-me adéu amb la mà dreta.
I d'aquesta manera, amb el record dels miratges dels seus ulls negres, la
seva fesomia, els seu posat i el seu adéu, així vaig travessar
el Rosselló fins a la frontera, i fins arribar a Lleida, a casa, ben
entrada la tarda i quan ja tot tornava a ser fosc i negre. I aquesta
vegada només amb foscúria, una negrura total, absoluta.
Colofó: dels criteris objectius d'aquest viatge, on és la subjectivitat?
Abel,
ResponEliminacom et passes!!! Jo hi veig molta subjectivitat, en tants miratges!
Una subjectivitat molt objectiva, Helena!
EliminaM'han encantat eixos darrers versos, Helena:
ResponElimina"Hi ha criteris objectius en l'art,
però no sé on són."
I és que la certesa existeix, però sempre està canviant, com nosaltres, com el riu aquell del que parlava el Siddhartha de Hermann Hesse...
Ximo,
ResponEliminaa mi m'agradaria de trobar la certesa absoluta!