 |
| ANTONI Camí misteriós dins Associació Fotogràfica Jaume Oller |
Branques ben nues
de tot el que és passat.
Com esquelets,
el rerefons que trobes
més enllà de la boira.
Helena Bonals
Branques ben nues
i tot el passat al terra.
Com esquelets,
esperen pacients
una nova vida.
Jpmerch
Helena Bonals
Branques ben nues
i tot el passat al terra.
Com esquelets,
esperen pacients
una nova vida.
Jpmerch
La boira sovint amaga el passat, però a vegades escampa i el veiem d'una manera clara i neta... i en definitiva crec que podem triar-ho.
ResponEliminaCarme,
Eliminasí, però sempre són nus, els arbres del passat, són esquelets, són abstracció, encara que la boira escampi.
Quanta recança que regalimes, Helena!
ResponEliminaLa boira i tu,
tu i la boira.
Ho has endevinat, Abel! Els meus quatre blocs són el producte d'aquesta recança. La boira l'amaga una mica, al mateix temps que la mostra.
EliminaHelena,
Eliminatransfigura el teu passat, sospira bonic pel futur, viu intensament el present; i, més enllà de la boira, copsa d'una manera positiva la munió de rerefons que la vida t'atorga.
Intenta ser feliç sempre, en clau de passat, de present i de futur!
Jo no mire amb una boira amb recança el passat sinó que gràcies al meu anàlisi he aprés a enamar-me d'ell, el mire com quelcom que estime, com quelcom que si no haguera sigut com és no t'hauria conegut,no hauria conegut la meua dona i ma mare, en definitiva i sense voler donar-li un sentit, per a mi la vida no el té, no viuria. Cal enamorar-se del passat per a mirar el present des de l'amor i el futur des de l'esperança
ResponEliminaUna forta abraçada Helena
Vicent
Que maco això que dius, Vicent. Ho hauré de posar en pràctica!
ResponEliminaBranques ben nues
ResponEliminai tot el passat al terra.
Com esquelets,
esperen pacients
una nova vida.
(Em disculparàs, veritat?)
Ostres! No et coneixia aquest talent, Jpmerch.
EliminaM'agrada molt el poema de l'Helena i el teu junts.
Sílvia,
Eliminael Jpmerch té cops amagats!
....em dona sensació de "pèrdua".....tristesa..... m'agradaria més, veuri el que si ha viscut !!
ResponEliminaBon dia, Helena !!
Artur,
Eliminasí, és una mica bastant trist. Però "misteriosament feliç", que diu Margarit.
M'agrada molt, Jpmerch, tot i que no fas cas de la mètrica! M'agrada tant que el meu no em sembla a l'altura. Així es comença. Jo no em considero pas cap experta.
ResponEliminaTens raó, m'ho han dit moltes vegades, "ves amb compte amb el que dius, mesura les teues paraules", però no hi ha manera, no faig cas de la mètrica.
EliminaMolt bona, Jpmerch!
EliminaHe pujat el teu poema a dalt.
Gràcies Helena!, és tot un honor.
EliminaEl que ja hem passat només té la possibilitat de deixar de ser esquelet amb el pas del temps.
ResponEliminaM'agrada Helena!
Mariola,
Eliminaés el pas de l'abstracció a l'empatia. Gràcies!
El passat sempre és una construcció mental, una abstracció, ja no hi és, només ens queda això que dius, eixes branques nues que la boira i el fum i les cortines no poden fer-les desaparèixer.
ResponEliminaM'agraden els dos poemes així junts, el teu i el de Jpmerch, i també amb la foto d'Antoni.
"la boira i el fum i les cortines no poden fer-les desaparèixer", no, mai, Ximo.
EliminaÉs veritat, el vostre poema díptic casa molt bé, de les branques del passat (construccions esquemàtiques) a la possibilitat d'una nova vida (almenys millor), passant per la boira del present (la confusió).... sí, té sentit, i tant. Una foto preciosa, a més. Petons, Helena
ResponEliminaGemma Sara,
Eliminam'agrada com ho interpretes, encara que no és ben bé el que jo hi veig. Per a mi la boira és la forma de qualsevol poema, que n'amaga i en mostra alhora l'essència.
Helena,
ResponEliminam'agrada molt el tàndem de poemes HBonals&Jpmerch. Són extraordinaris!
I, a més de ser extraordinàries les dues poesies, la teva està plena d'excelsitud, com tu!
(Quan es parla de la boira sempre quedo colpit. Si sabessis de les matinades d'hivern, quan tot és fosc i la boira és espessa -com per poder-la tallar amb un ganivet- i amerada de passat, present i futur, tota plena de misteri...
D'un passatge escrit a la musa Majestuosa:
"La meva mare es deia Antonieta. ... Va morir aquell hivern tant cru del 71. Unes setmanes abans de morir, havent nevat intensament, la recordo anant amb ella de bracet, caminant per la carrerada que portava cap a casa, a les afores de Les Borges Blanques:
...amb la boira, la neu i el fred
caminant per la carrerada
tu i jo, mare, de bracet.")
Abel,
Eliminala boira, com la pluja, és trista, però molt lírica. "la boira, la neu i el fred", de bracet amb la teva mare, devia de ser difícil de suportar.
Com que et lleves tan d'hora sempre deus trobar boira!
Helena,
Eliminatrobo boira, tota plena de misteri... com la vida mateixa!