Oh, Excelsa, gràcies per les 'moltíssimes'!!! Has fet estarrufar aquest pobre i humil servidor. I com et podré pagar jo? Coneixes l'assaig 'Escriure la vida i la mort. Funció i sentit de l'alquímia poètica del món actual', de Jordi Marrugat (Pagès Editors, 2012)? Hi ha un capítol dedicat a l'amor que és molt substanciós...
Per reproduir-se bé cal tenir bona matèria, tu Helena del tipus poètica en sentit literal en tens, i de moment les lletres tenen més possibilitat de ser eternes que els humans!
I jo perquè escric? Jo crec que a banda d'afaiçonar el meu nus per simplement desig, ganes de viure, d'expressar-me com qui camina o menja, però ja no tinc ganes ni intenció de permanéixer, en un temps sí que la tenia ara ja no, visc per viure, és el que vaig traure de l'experìència psicoanalítica, tant me fa estar sol o no ser entès, ara m'agradaria que no tothom, mai, però que molta gent em comprenguera, jo una volta vaig escriure que sóc un boig que li agrada parlar acompanyat.
No, no és no tenir fills, que sí que m'agradaria, és no ser etern, jo ja em sent etern, cada acte meu, cada pensament o cada sentiment i cada cosa sé, jo només i només per a mi vull aquesta certesa, que ja és etern. Però de fills si que m'agradaria tenir i sé que hauré tingut infinits, en infinites vides, l'existència com el no-res és etern, en el meu jo, no voldria donar la sensació de religiós ni de adscrit a cap ideologia religiosa ni de cap tipus.
És fer l'amor, en el més ample sentit de l'expressió, fer art. Jo de vegades he pensat també, al fer vinyetes, o relats o il·lustracions, que són com fills, uns han costat més de treure que uns altres, a uns els he hagut de tindre més paciència i altres s'han desenvolupat quasi sols... Sí, és fer l'amor, fer art quan es fa així, sense buscar modes o aplaudiments... perquè l'art sense sinceritat (sinceritat en el sentit més íntim de la paraula) val tan poc com una trobada sexual d'eixes on les dues parts estan borratxos i no saben ben bé què estan fent.
Potser cada poema és com una nova empremta d'adn en el cabal humà que es projecta cap al futur. L'eternitat que busquem en els fills i en l'obra artísitca que deixem és ben fràgil, però menys que nosaltres, que algun dia, irrevocablement, deixarem de poder anhelar l'eternitat.I de ser responsables dels nostres actes.
!!
ResponEliminaJa ho sé, Jordi, no sóc gens lírica!
EliminaEt desitjo que gaudeixis molt., doncs!!! :DDD
ResponEliminaCarme,
Eliminajo mai he gaudit d'això, però en canvi em fa molt feliç fer poemes.
I tu m'ho preguntes? La poesia ets tu! ;)
ResponEliminaJpmerch,
Eliminali aixecaries la moral a un mort! T'ho agraeixo molt.
Helena,
ResponEliminaplanteges coses de gran calat i de molta transcendència...
Moltíssimes gràcies, Abel!
EliminaOh, Excelsa, gràcies per les 'moltíssimes'!!! Has fet estarrufar aquest pobre i humil servidor. I com et podré pagar jo?
EliminaConeixes l'assaig 'Escriure la vida i la mort. Funció i sentit de l'alquímia poètica del món actual', de Jordi Marrugat (Pagès Editors, 2012)? Hi ha un capítol dedicat a l'amor que és molt substanciós...
Abel,
Eliminael buscaré a la biblioteca on treballo.
Abel,
Eliminaaquest llibre no el tenen a tota la Diputació. Deu ser massa nou.
Poesia i sexe. Sempre he pensat que tenen un relació poderosa.
ResponEliminaM'has deixat descolocat, ara.
Salut.
Igor,
Eliminaper a mi, és l'amor que hi té a veure amb la poesia, no pas el sexe, però és només un punt de vista!
Per reproduir-se bé cal tenir bona matèria, tu Helena del tipus poètica en sentit literal en tens, i de moment les lletres tenen més possibilitat de ser eternes que els humans!
ResponEliminaGemma,
Eliminaqui fa literatura dura.
Moltes gràcies!
Helena, fes molts fills, sisplau!
ResponEliminaFamília numerosa, Sílvia!
EliminaI jo perquè escric? Jo crec que a banda d'afaiçonar el meu nus per simplement desig, ganes de viure, d'expressar-me com qui camina o menja, però ja no tinc ganes ni intenció de permanéixer, en un temps sí que la tenia ara ja no, visc per viure, és el que vaig traure de l'experìència psicoanalítica, tant me fa estar sol o no ser entès, ara m'agradaria que no tothom, mai, però que molta gent em comprenguera, jo una volta vaig escriure que sóc un boig que li agrada parlar acompanyat.
ResponEliminaSalutacions des de València
Vicent
Jo tampoc vull tenir fills, Vicent!
EliminaNo, no és no tenir fills, que sí que m'agradaria, és no ser etern, jo ja em sent etern, cada acte meu, cada pensament o cada sentiment i cada cosa sé, jo només i només per a mi vull aquesta certesa, que ja és etern. Però de fills si que m'agradaria tenir i sé que hauré tingut infinits, en infinites vides, l'existència com el no-res és etern, en el meu jo, no voldria donar la sensació de religiós ni de adscrit a cap ideologia religiosa ni de cap tipus.
EliminaVicent
Perdó, era "parlar-se acompanyat".
ResponEliminaÉs fer l'amor, en el més ample sentit de l'expressió, fer art. Jo de vegades he pensat també, al fer vinyetes, o relats o il·lustracions, que són com fills, uns han costat més de treure que uns altres, a uns els he hagut de tindre més paciència i altres s'han desenvolupat quasi sols... Sí, és fer l'amor, fer art quan es fa així, sense buscar modes o aplaudiments... perquè l'art sense sinceritat (sinceritat en el sentit més íntim de la paraula) val tan poc com una trobada sexual d'eixes on les dues parts estan borratxos i no saben ben bé què estan fent.
ResponEliminaQue maco això que expliques, Ximo. Tothom hauria de pensar com tu.
EliminaPotser cada poema és com una nova empremta d'adn en el cabal humà que es projecta cap al futur. L'eternitat que busquem en els fills i en l'obra artísitca que deixem és ben fràgil, però menys que nosaltres, que algun dia, irrevocablement, deixarem de poder anhelar l'eternitat.I de ser responsables dels nostres actes.
ResponEliminaEduard,
Eliminal'eternitat pot ser veure un vídeo d'una persona desapareguda.
També poden ser plaers efímers que no tenen perquè implicar papers ni bolquers, però que naveguen en els pensaments.
ResponEliminaMolt ben trobat, Rafel!
Elimina