De tardor, ets pluja.
Claror vessada en cingles,
la fe més alta.
Jordi Dorca
Claror vessada en cingles,
la fe més alta.
Jordi Dorca
D'hivern, ets gel.
Claror que surt dels pous,
la fe més fonda.
De primavera,
ets claror desvetllada,
la fe més crua.
D'estiu, ets foc.
Claror que és resplendent,
la fe més viva.
Aquestes per al futur llibre.
ResponEliminaJo sempre em guardo el millor per al final, Jpmerch.
EliminaGenial! Les quatre estacions a dues mans, sempre ho dic però feu molt bon tàndem.
ResponEliminaSílvia,
Eliminaés veritat, sempre ho dius, però no me'n recordo!
:) Aquest poema del Jordi, em va agradar molt, les teves versions també... versionar és divertit, ami m'agrada molt.
ResponEliminaVersionar una mica és com interpretar, Carme, per això m'agrada!
ResponEliminaUf! Que bo! És com una multiplicació. Que sigui de claror, i molta!
ResponEliminaMultiplicar el que tu fas és un goig, Jordi!
ResponEliminaFoc, claror i fred, tres formes per a dir el calendari, que fa arredonir l'equilibri de la vida d'una manera molt adientment poètica.
ResponEliminaVicent
Vicent,
Eliminasí, són paraules tòpiques per dir el calendari!
I de tardor, ¿què ets?:
ResponEliminala fulla d'arç encesa,
flama del bosc.
Faltava la teva, de tardor, Olga!
ResponEliminaAlta fonda crua i viva, és veritat, la vida és així, el temps és així, nosaltres som així, sempre canviant, sempre avançant, sempre tornant a començar, com els calendaris... :)
ResponEliminaSom com Sisif, Ximo.
Elimina