Com es nota que gaudeixes de les vacances ! Quan l’estiu ressona amb el ric-rac estrident de les cigales la memòria s’omple de camins amb olor de pinassa que porten a les cales a on es banyen els anhels més salvatges.
Les dones d'aigua són nimfes, sers no humans, que formen part de la mitologia catalana. Habiten en les aigües dolces: els gorgs, estanys, rius... i són conegudes a través de llegendes. Jo les conec per les llegendes del Montseny. La imatge me les ha recordat en una versió moderna, transformades amb escriptores.
M'ha semblat un símil entre l'aigua i la tinta, i és que la tinta blava de l'aigua, eixe color blau que té l'aigua podria representar com la tinta que s'esvaeix amb el temps, que tot passa i nosaltres amb la nostra ploma, malgrat Deleuze i la seua reversió de Plató t'haig de recordar que tot queda, si més no en la memòria, de l'inconscient col·lectiu, si més no.
Una forta abraçada des del barri de Russafa de València
Has creat un ambient molt bo , amb les teves lletres, que semblen escapades de la imatge....d'una imatge que també m'encanta !
ResponEliminaPreciós !
artur,
ResponEliminamoltíssimes gràcies! Ahir vaig descobrir el bloc Històries d'art, i em vaig capbussar en aquesta fantàstica imatge.
Com es nota que gaudeixes de les vacances !
ResponEliminaQuan l’estiu ressona amb el ric-rac estrident de les cigales la memòria s’omple de camins amb olor de pinassa que porten a les cales a on es banyen els anhels més salvatges.
Funámbulus,
ResponEliminaja n'he gaudit, de les vacances, estic treballant! I crec que això m'ajuda. Bon poema en prosa, per cert!
Per cert, no m'has comentat el meu Sirocco....Vinga dona que també accepto crítiques negatives!
ResponEliminaUn bany d'escriptura en companyia de la lluna! Els dos últims versos els trobo molt bons.
ResponEliminaSílvia,
Eliminatambé pot ser la lluna, i tant. Moltes gràcies!
És una imatge enigmàtica, com el teu poema. Em fa pensar en les dones d'aigua, ara escriptores.
ResponEliminaConsol,
Elimina"les dones d'aigua"? Em sona, però no sé de què parles.
Les dones d'aigua són nimfes, sers no humans, que formen part de la mitologia catalana. Habiten en les aigües dolces: els gorgs, estanys, rius... i són conegudes a través de llegendes. Jo les conec per les llegendes del Montseny. La imatge me les ha recordat en una versió moderna, transformades amb escriptores.
EliminaGràcies, Consol!
ResponEliminaM'ha semblat un símil entre l'aigua i la tinta, i és que la tinta blava de l'aigua, eixe color blau que té l'aigua podria representar com la tinta que s'esvaeix amb el temps, que tot passa i nosaltres amb la nostra ploma, malgrat Deleuze i la seua reversió de Plató t'haig de recordar que tot queda, si més no en la memòria, de l'inconscient col·lectiu, si més no.
ResponEliminaUna forta abraçada des del barri de Russafa de València
Vicent
Vicent,
ResponEliminatot queda, ja ho dic jo, és inexhaurible. Ho has entès molt bé, això de la tinta blava!
A mi també m'agraden molt els dos últims versos...
ResponEliminaAquests dos versos em van venir gairebé de cop! Coses de la inspiració...
Elimina