Helena: magnetisme de l'amor romàntic que inflama les autèntiques passions, d'igual a igual, sempre: així pensava jo perdurar... Però, ai, quina és aquesta intel·ligència tan emocional com diuen, que m'esbrava les essències de l'estima més pura?
Helena, n'hi ha també, d'amors, que perduren. I, malgrat que en ocasions se'n van o sembla que s'erosionen i es perden, sempre retornen. Són els amors primigenis; els que d'antuvi ja venen conformats per una premonició, un magnetisme latent.
No serà vana la meva esperança, doncs, Helena? Es podran recompondre les essències esbravades? És de veritat que hi ha amors que sempre retornen? No serà molt gran la meva petulàcia, pròpia d'un imant desimantat?
Aleshores, quan jèiem abraçats davant la finestra oberta al pendís d'oliveres (dues llavors nues dins d'un fruit que l'estiu ha badat violent, i que s'omple d'aire) no teníem records. Érem el record que tenim ara. Érem aquesta imatge. Els ídols de nosaltres, per la submisa fe de després.
La tens als teus braços. Dorms, i la somnies, i saps que és un somni tot el que veus d'ella. I el cor se t'arrenca, tremola de fe. Només una cosa que tu li proposes et dóna penyora que et voldrà despert. Coneix que és un somni el que li dius d'ella, però que per sota del somni, és ella que tens als teus braços.
Aquesta d'imant és la funció del pare o la figura eix, ja siga pare, mare, o germà gran, és la figura que molts anomenen que és al discurs de l'amo, mentre que sempre hi ha qui la mira des de l'admiració i l'amor, és l'amor més pur aquest.
Quina ràbia, aquest desequil.libri, em recorda, en negatiu, aquella frase del Gainsbourg: "en una parella sempre n'hi ha un que pateix i un altre que s'avorreix". Potser la igualtat sí que és possible, en alguns casos o en algunes èpoques o en algunes estones....
Imants permanents,
ResponEliminaimants temporals.
I quina mena d'imant sóc,
jo?
No ho sé, Abel.
EliminaHelena:
Eliminamagnetisme de l'amor romàntic
que inflama les autèntiques passions,
d'igual a igual, sempre:
així pensava jo perdurar...
Però, ai, quina és aquesta intel·ligència
tan emocional com diuen,
que m'esbrava les essències
de l'estima més pura?
Abel,
Eliminaels amors s'erosionen, "la lenta però irreversible desaparició de l'amor".
Helena,
Eliminan'hi ha també, d'amors, que perduren. I, malgrat que en ocasions se'n van o sembla que s'erosionen i es perden, sempre retornen.
Són els amors primigenis; els que d'antuvi ja venen conformats per una premonició, un magnetisme latent.
No serà vana la meva esperança, doncs, Helena?
EliminaEs podran recompondre les essències esbravades?
És de veritat que hi ha amors que sempre retornen?
No serà molt gran la meva petulàcia, pròpia d'un imant desimantat?
Hi ha diferències entre les persones, Abel. No tothom arriba a ser excels, que dius tu! No tothom és bo.
EliminaOh, Helena, deu ser cert, no tothom és igual!
EliminaOh, Excelsa,...!
EliminaGràcies, Abel!
EliminaQue poques vegades som d'igual a igual... La teva metàfora ho explica molt bé. M'agrada molt.
ResponEliminaCarme,
Eliminajo mai he estat d'igual a igual, m'hi acosto una mica, però.
L'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponEliminaCosta molt trobar l'atracció d'igual a igual, però sempre hi ha un estrany magnetisme que atrau els cossos i les ments. M'agrada molt aquesta fe cega!
EliminaSílvia,
Eliminano sé quin poema de Ferrater era, que Salvador Oliva deia que mostrava una "fe cega" en un amor.
Em sembla que vols dir "Ídols":
EliminaAleshores, quan jèiem
abraçats davant la finestra
oberta al pendís d'oliveres (dues
llavors nues dins d'un fruit que l'estiu
ha badat violent, i que s'omple
d'aire) no teníem records. Érem
el record que tenim ara. Érem
aquesta imatge. Els ídols de nosaltres,
per la submisa fe de després.
O potser "Fe":
EliminaLa tens als teus braços.
Dorms, i la somnies,
i saps que és un somni
tot el que veus d'ella.
I el cor se t'arrenca,
tremola de fe.
Només una cosa
que tu li proposes
et dóna penyora
que et voldrà despert.
Coneix que és un somni
el que li dius d'ella,
però que per sota
del somni, és ella
que tens als teus braços.
El primer, "Ídols"!!!
EliminaM'agraden molt aquests poemes revisitats.
Aquesta d'imant és la funció del pare o la figura eix, ja siga pare, mare, o germà gran, és la figura que molts anomenen que és al discurs de l'amo, mentre que sempre hi ha qui la mira des de l'admiració i l'amor, és l'amor més pur aquest.
ResponEliminaUna abraçadeta
Vicent
"és l'amor més pur aquest", de veritat, Vicent?
EliminaL'amor de mare o de pare, i anava a dir de bon amo, però a Vallència tenim una dita que diu: "amor d'amo, aigua en cistella".
ResponEliminaVicent
Jo en sé una altra, de cita, Vicent: "Amor de germà, amor de ca".
EliminaQuan no s’és d’igual a igual, és tant fort el seu magnetisme que et condueix a la fe cega, a la immolació amb un cinturó ple d’explosius.
ResponEliminaQue dur ets, Funámbulus! Normalment no n'hi ha per tant.
EliminaQuina ràbia, aquest desequil.libri, em recorda, en negatiu, aquella frase del Gainsbourg: "en una parella sempre n'hi ha un que pateix i un altre que s'avorreix". Potser la igualtat sí que és possible, en alguns casos o en algunes èpoques o en algunes estones....
ResponEliminaGemma,
Eliminaa mi encara m'ha de passar, no hi crec pas.