En poesia és difícil dir alguna cosa que sigui tan bona com no dir absolutament res.
—Ludwig Wittgenstein, filòsof austríac (1889-1951)

dissabte, 11 de maig del 2013

Llibertat

Imatge trobada dins el bloc Rose Coloured World

Fulles als arbres
com els estols d'ocells.
Semblen germans.

21 comentaris:

  1. Bon dia, Helena,
    ahir érem lírics i avui som èpics!

    Estols de fulles, estols d'ocells,
    plenitud de la natura!
    Honor i honra a qui vetlla
    la biodiversitat de la Terra!
    Ben complaguts quedaran
    els ulls de Gaia,
    la Deesa Mare del Món!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Abel, no trobo pas que siguis èpic, continues sent molt líric!

      Elimina
    2. El millor diagnòstic és el que ve dels altres, no pas d'un mateix. Gràcies, Helena!
      És preciós el teu haiku, i molt líric!

      Elimina
    3. Ja he enviat el haiku en anglès:

      Only a shadow.
      The next poem I make
      you are not there.

      No sé si el metre és correcte, he fet 4-6-4 en els accents com en català, i no pas 5-7-5 com representa que funciona en castellà i anglès. No ho acabo d'entendre pas.

      Elimina
    4. Si ja ho has enviat, alea iacta est; tot i que jo crec que el metre és correcte: 4-6-4 que per l'estructura de les desinències computa 5-7-5. Encara que t'he de dir que jo només em trobo veritablement còmode amb la mètrica en castellà, les altres em fan una miqueta d'esgarrifança..., incloses les mètriques en llatí i grec!
      Pel que fa al contingut, molt adequat per a ser lliurat a l'espai... Enhorabona!

      Elimina
    5. Estols de fulles engroguides que s'escampaven per tot arreu...

      Dilluns passat, a les vuit del matí, esmorzava a Soria, al Parador Antonio Machado. Els finestrals del menjador estan encarats al riu, mirant al norest, precisament 'por donde tuerce el Duero para formar la corva ballesta de un arquero en torno a Soria'.
      El temps era borrascós, feia molt de vent provinent del nord, i es podia veure com els núvols grisos passaven brusents i les gotes d'aiguaneu xocaven contra els vidres del menjador. A la vora del riu, les pollancredes es movien furientes, deixant anar estols de fulles engroguides que s'escampaven per tot arreu...

      (Extret d'un passatge escrit a la musa Majestuosa un dia de novembre de 2009, amb motiu del meu viatge a Soria, seguint les petjades d'Antonio Machado)

      Elimina
  2. L'U, tots som germans i fills d'una Terra que ens pertany com nosaltres a ella.

    Vicent

    ResponElimina
  3. Un poema i una imatge que casen molt bé. Els ocells semblen fulles despreses de l'arbre pel vent.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Consol,
      la imatge l'he trobat després en aquest cas. Molt bon comentari.

      Elimina
  4. Ens agermanem al teu vers, helena. Molt bonic!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Joana,
      he tingut la idea del poema en llevar-me, mig adormida, em sol passar.

      Elimina
  5. La majoria d'éssers alats, no tots, solen ser bells i agradosos. Com el teu poema.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Olga! Es veu que és quan dormo que volo...

      Elimina
  6. Molt maca la imatge i també el teu haikú, que contesto, però repetint la mateix idea.

    Estols d'ocells
    volen ser com les fulles
    de l'arbre, fragments.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Més aviat són les fulles que volen ser ocells! Jo ho veig així, Carme.

      Elimina
    2. Potser sí, en el teu vers, però en realitat són els ocells que van en estol, a posar-se damunt de l'arbre, com fulles... he escrit una pura observació de la natura. :)

      No hagués hagut de posar repetint la mateixa idea, sinó donant-li la volta. M'hauria explicat millor.

      Elimina
  7. Com en la cançó dels Antònia Font, les fulles es deixen caure per ordre de veterania, però aquí s'enlairen, ocells com fulles i fulles com ocells.I segur que sense respectar veterania ni cap altra jerarquia.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Com es diu la cançó d'Antònia Font? Molt bona aquesta comparació, les fulles el que solen fer és caure, però somnien volar.

      Elimina

Entrada destacada

El meu primer sonet

Allò que vaig construir amb tu en els anys era fràgil com un castell d'arena. Però aquella onada que el cobrí de pena no sabia pas qu...