Helena, tu sí que voles amunt! Cert, verba volant, però tu creus que scripta manent? Jo penso que ni manent ni romanen, tot és fugisser, un passar, un fer camí. I a la fi, tot queda en un polsim d'eternitat concentrat en un instant, el punt d'on sortirà un nou big-bang per a tornar a començar... Ni manent, ni romanen!
Abel, scripta manent, almenys una mica més que no ho fa verba volant. Les obres mestres són aquelles que perduren. I els grans amors igual, mai no minven, mai no moren.
Ben pensat... scripta manent, que quedi constància del meu sonet, de quan jo era nihilista:
RETRATO DE UN NIHILISTA Soy como un viento penetrante y frío, nacido en una noche de lamentos; tristes historias y lúgubres cuentos fueron el sino del destino mío. Soy como un viento que da escalofrío, orgulloso elemento de elementos, que no sabe de patrias ni momentos y menosprecia cualquier poderío. Viento arremolinador de desdichas, de trémulos silbidos por doquier, que regresa, marcha, viene, se va, buscando incansable dichas y dichas del mañana, del hoy o del ayer hasta confundirse en el más allá.
Genial!
ResponEliminaJpmerch,
ResponEliminaés que aquesta afirmació de Verba volant cala fons. Moltes gràcies.
Helena, tu sí que voles amunt!
ResponEliminaCert, verba volant, però tu creus que scripta manent?
Jo penso que ni manent ni romanen, tot és fugisser, un passar, un fer camí.
I a la fi, tot queda en un polsim d'eternitat concentrat en un instant, el punt d'on sortirà un nou big-bang per a tornar a començar...
Ni manent, ni romanen!
Abel, scripta manent, almenys una mica més que no ho fa verba volant.
ResponEliminaLes obres mestres són aquelles que perduren. I els grans amors igual, mai no minven, mai no moren.
Helena... jo t'ho deia amb ulls de nihilista. Tu toques més de peus a terra, al temps que voles més alt.
EliminaGràcies per la teva explicació tan preclara!
Ben pensat... scripta manent, que quedi constància del meu sonet, de quan jo era nihilista:
EliminaRETRATO DE UN NIHILISTA
Soy como un viento penetrante y frío,
nacido en una noche de lamentos;
tristes historias y lúgubres cuentos
fueron el sino del destino mío.
Soy como un viento que da escalofrío,
orgulloso elemento de elementos,
que no sabe de patrias ni momentos
y menosprecia cualquier poderío.
Viento arremolinador de desdichas,
de trémulos silbidos por doquier,
que regresa, marcha, viene, se va,
buscando incansable dichas y dichas
del mañana, del hoy o del ayer
hasta confundirse en el más allá.
El vent jo sempre l'associo amb la poesia, amb allò immaterial. El que es confon amb el més enllà, que dius tu, per això no em sembla tan nihilista.
EliminaInteressant observació la teva... Moltes gràcies, Helena!
EliminaEn realitat, volia dir AUTORRETRATO.
Cal llegir entre línies, al·legoria i metàfora!
D'acord amb Jp, genial, Helena, avui m'ho he de pensar molt per respondre't. Millor m'ho quedo endins i faig camí. :)
ResponEliminaGràcies, bonica!
Un joc de contrastos molt significatiu. te l'agafe amb el teu permís per encapçalar un poema d'un nou recull de poemes que estic fent. OK???
ResponEliminaNo pares, Joana! És clar que pots! És un luxe.
ResponEliminaMagnífic cant a l'esperança.
ResponEliminaM'agrada molt com ho interpretes, Olga!
EliminaAvui em feia falta un poema com aquest! M'encanta, Helena.
ResponEliminaSílvia,
Eliminaa mi em faria falta un poema com aquest per tots els dies de la vida!