KANDINSKY, Vasily Muntanya blava
Regal embolicat que és metàfora,
aigua sense gerra i vista sense habitació
que són metonímia,
muntanya blava que és sinestèsia,
xiprers simbòlics que són com foc.
Més que recursos, són l’essència
de la poesia i l’art.
Poesia i pintura. Casen bé.
ResponEliminaSí, Xavier, a la carrera vaig fer un treball sobre els recursos literaris aplicats a l'art.
EliminaUna auto descripció poètica …
ResponEliminaSoc la Carme… no entenc perquè posa anònim…
EliminaCarme,
EliminaJo sempre m'autodescric!
Amb aquest nou blogger jo també tinc problemes.
Quin quadre més bonic. I tot el que es digui d'ell és necessari i canviant. Soc la cantireta!
ResponEliminacantireta,
ResponEliminaSí que és bonic, és dels meus quadres preferits de la història de l'art!
Poesia i art estan units i són metàfores. Una poesia molt bé inspirada sobre el quadre de Kandinski.
ResponEliminaM'ha agradat molt.
Enhorabona per tal poema.
Cordialment.
Moltes gràcies, Rafael! Poesia i art són els meus temes preferits.
EliminaLos jinetes de Kandinsky, la caballería de Malévich, los caballos azules de Franz Marc...Primero los colores, después las representaciones.
ResponEliminaEl blau del mar aplicat a una muntanya, perquè són el mateix, un element inabastable, és una sinestèsia, Fackel.
EliminaPintant els mots.
ResponEliminaAferradetes, Helena.
M'agraden les sinestèsies, sa lluna!
EliminaLa poesía siempre pone de manifiesto que la palabra no es algo rígido sino algo fluido.
ResponEliminaMe encanta cómo has hablado de los recursos poéticos.
Enhorabuena
Un fuerte abrazo, Helena
M'agrada això que dius, Ana, de la fluïdesa dels mots.
EliminaBona definició combinada dels elements bàsics de la poesia i de l'art plàstica. Forma i contingut, sense una d'aquests dues cares, la moneda roman incompleta.
ResponEliminaRamon,
EliminaSalvador Oliva diu que només hi ha formes i interpretacions.
Embolcallo el blanc del full
ResponEliminaamb la negra tinta de la ploma
i tanco, i mesurant
en ses formes irregulars
la sensació que volia deixar volar.
Veig de la natura
quelcom que m'agrada
i amb un reflex me'l faig meu
dins la càmera,
després uns jorns passats,
retorno, pausat,
e intento fer de la imatge
un ram obert de sons
en rellegir les paraules
que he escrit.
Temps que 'esgota un vell
jugant amb la imatge,
el so i la lletra.
Vol ser a la seva manera,
universal, i només
un tòtil solitari
que es pensa ser poeta.
Qui sap si...,
ResponEliminaNo t'ho pensis, que ets poeta, ho ets!
Si les lletres fan mots
ResponEliminai aquests versos,
els versos lliguen poemes
i qui ho fa es creu poeta.
Peròguardo la poesia
en els silencis que deix
per a tothom.
En les carícies a ran de pell
i els petons que em roba el vent.
Ser-ho o voler ser-ho!
Lo important es el joc
de lligar mots
i deixar-los enganxats
a qualsevol full,
sense saber qui podrà
o qui voldrà llegir-los,
només m'agradaria
que mai fessin mal.