En poesia és difícil dir alguna cosa que sigui tan bona com no dir absolutament res.
—Ludwig Wittgenstein, filòsof austríac (1889-1951)

dilluns, 11 d’abril del 2022

Museus de Barcelona


 Falcó, Anna 

Miró i Picasso,
els panots que adorneu
ja són fets d'art.

a

12 comentaris:

  1. Ana Muela Sopeña12 d’abril del 2022, a les 0:10

    Interesante haiku artístico, Helena:

    Cualquier temática cabe en tus haikus.

    Felicitaciones
    Un beso grande

    ResponElimina
    Respostes
    1. Helena Bonals12 d’abril del 2022, a les 10:39

      Ana,
      Doncs a mi no m'agrada prou, no estic gaire inspirada!

      Elimina
  2. Carme Rosanas12 d’abril del 2022, a les 13:18

    Un bon homenatge als panots de Barcelona. És un bon haikú.

    Hi ha dies més inspirats, altres menys. Jo diria que això és inevitable. De tota manera,inspirada o no el que és important és continuar escrivint. Que la inspiració t'agafi treballant, que diuen.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Helena Bonals12 d’abril del 2022, a les 14:31

      Gràcies, Carme, estic dacord amb tu! Hi ha vegades que estic cinc minuts, i està bé, i d'altres tres quarts d'hora i no tant.

      Elimina
  3. sa lluna12 d’abril del 2022, a les 14:26

    Art sobre art, mai més ben dit.

    Aferradetes, nina.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Helena Bonals12 d’abril del 2022, a les 14:32

      Art sobre el terra, encara que també sigui art, sa lluna.

      Elimina
  4. August G. i Orri13 d’abril del 2022, a les 14:09

    M'has fet buscar els panots al dibuix... no els havia vistos!!
    Penso com la Carme, hi ha dies de tot -només faltaria que tots fossin genials! L'important és la constància, és el que fa que, de tant en tant, l'esforç doni fruits més singulars.

    I és veritat: els panots ja són art que trepitgem sovint. Quin privilegi!

    ResponElimina
  5. xavier pujol14 d’abril del 2022, a les 21:27

    Trepitjar art... en el bon sentit.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Helena Bonals15 d’abril del 2022, a les 13:02

      Sí, Xavier! És una manera fantàstica de no tocar de peus a terra!

      Elimina
  6. Fackel14 d’abril del 2022, a les 22:48

    Entre lo naif y el mundo flotante, es como si la gravedad no existiera, pero eso le da su gracia. Por el brindis de los grandes Picasso y Miró. Como en esta alegoría museística de la ciudad. Disfruta.

    ResponElimina

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)

Entrada destacada

El meu primer sonet

Allò que vaig construir amb tu en els anys era fràgil com un castell d'arena. Però aquella onada que el cobrí de pena no sabia pas qu...