Un cop vaig llegir que el que s'anomena recerca de l'inefable no és res més que cercar una escletxa, només això. La cançó de Leonard Cohen que m'inspira és deliciosa.
Pues me haces pensar que sí, que hay amores fósiles. Aunque algunos se disfrazan de tales porque en realidad son amores pendientes. ¿O lo pendiente termina convirtiéndose algo pétreo, tal como el recuerdo o el deseo insatisfecho? Ay, no sigo, entraré en un bucle complicado, o acaso peligroso. Por supuesto, siempre esa rendija por donde se intercambien los tipos de vida.
M'agrada la imatge, i molt la tanka. No tan sols a les roques, també en espais urbans, entre llambordes o rajoles del carrer, la vida i la bellesa s'obren pas. Els desencisos i els no-assoliments del passat són com fòssils petrificats a la memòria, però certament cal aprofitar qualsevol escletxa perquè hi passi la claror i s'hi esmunyi l'esperança. Com a lector, t'agraeixo que m'ajudis a reflexionar.
Quizás, cuando termina es porque algo de los ha escapado. El misterio, la aventura. La empatía. Si pudiéramos mantener cierto misterio y tensiòn el amor duraría siempre. Pero... qué difícil es...
Una esquerda sempre pot fer néixer algun brot verd com el de la imatge.
ResponEliminaM'agrada saber aprofitar les esquerdes.
Un cop vaig llegir que el que s'anomena recerca de l'inefable no és res més que cercar una escletxa, només això.
EliminaLa cançó de Leonard Cohen que m'inspira és deliciosa.
Encara que sigui un petit forat.
ResponEliminaBona nit, Helena.
Sa lluna,
EliminaCal aprofitar totes les oportunitats!
El cor de la roca té un brot senzill i de bon cor. És tan bell el brot com la roca. Una tanka meravellosa.
ResponEliminaSalut i una abraçada...
Rafael,
EliminaJo prefereixo el brot! Tot i que aquest necessita que hi hagi la roca prèviament.
Pues me haces pensar que sí, que hay amores fósiles. Aunque algunos se disfrazan de tales porque en realidad son amores pendientes. ¿O lo pendiente termina convirtiéndose algo pétreo, tal como el recuerdo o el deseo insatisfecho? Ay, no sigo, entraré en un bucle complicado, o acaso peligroso. Por supuesto, siempre esa rendija por donde se intercambien los tipos de vida.
ResponEliminaFackel,
EliminaJo crec que quan ets converteix en una pedra l'enamorament no hi ha marxa enrere.
La vida s'obre pas a pertot. Compte!: la mort també!!
ResponEliminaXavier,
Eliminala vida i la mort són en lluita com en la primavera el fred i la calor.
M'agrada la imatge, i molt la tanka. No tan sols a les roques, també en espais urbans, entre llambordes o rajoles del carrer, la vida i la bellesa s'obren pas. Els desencisos i els no-assoliments del passat són com fòssils petrificats a la memòria, però certament cal aprofitar qualsevol escletxa perquè hi passi la claror i s'hi esmunyi l'esperança. Com a lector, t'agraeixo que m'ajudis a reflexionar.
ResponEliminaGràcies, Ramon, tot i que és un poema plagi de Leonard Cohen, perquè m'he fet meva la seva idea. S'escau tant aquí...
EliminaExcelente tanka
ResponEliminaEl amor nos brinda luz cuando llega y oscuridad si sale mal o... cuando se va.
L'amor sempre promet molt al principi, i els finals no tenen res a veure amb els inicis.
EliminaQuizás, cuando termina es porque algo de los ha escapado. El misterio, la aventura. La empatía. Si pudiéramos mantener cierto misterio y tensiòn el amor duraría siempre. Pero... qué difícil es...
ResponEliminaUn beso enorme
Ana,
EliminaA mi no em costa gens d'estimar, són els altres que no estan a l'alçada.
Claro. A veces uno ama y al otro de le pasa y se va. Eso es una faena terrible. Otras veces puede ser al revés.
ResponElimina¿Por qué pasa esto? Yo no lo sé.
Un beso grande